Etiquetes

, ,

amor3

En la història medieval catalana hi ha dos esdeveniments d’una rellevància notable, i aquí deixarem de banda les seves interpretacions; d’aquelles que els consideren punts d’inflexió decisius a les que relativitzen la importància d’uns fets concrets aïllats dels processos que els comprenen.

El primer té per escenari Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc. A les acaballes de l’estiu de 1213, atrapat en una xarxa de fidelitats creuades, Pere, comte de Barcelona i Rei d’Aragó, acaba per encapçalar un exèrcit en socors dels seus vassalls de l’altra banda dels Pirineus que s’enfronten a les forces del Rei de França i els seus senyors de la guerra. La seva desfeta i mort en aquell camp de batalla suposarà el començament de l’esfondrament de la resistència occitana, així com la fi de qualsevol ambigüitat expansiva del casal de Barcelona per terres septentrionals i la conseqüent vocació peninsular i mediterrània de l’imperialisme català.

Gairebé dos segles hauran passat quan Martí el Jove, infant d’Aragó, corri la mateixa sort a Sardenya. L’illa és una posició estratègica en les rutes cap a orient i, sobre tot, una important font d’avituallament per un país que després de lo primer mal any de 1333 ha sofert greus caresties i daltabaixos agrícoles. Però les penúries per sotmetre-la, amb continues revoltes recolzades per genovesos i pisans -modernament s’ha arribat a parlar de Sardenya com del Vietnam català-, lluny d’alleujar la situació, acaben per suposar un desgast irreparable per a l’imperi. La defunció de l’hereu del casal de Barcelona és només l’episodi que marca el declivi final de la nissaga i el canvi dinàstic, amb les seves prou conegudes conseqüències.
Aquestes coses es poden trobar molt ben explicades en llibres que se n’ocupen i no és la nostra intenció aprofundir-hi. Però no em resisteixo a assenyalar un curiós paral·lelisme entre dues llegendes que guarneixen sengles casos.

La primera llegenda –segurament justificativa del desastre però establerta ni més ni menys que en el Llibre dels Feyts– diu que, la nit anterior a la batalla de Muret, Pere es va lliurar a tota mena d’excessos carnals que l’endemà li van passar una fatal factura, puix tanta era la seva feblesa que gairebé li costava tenir-se dempeus.
La segona llegenda, en aquests cas de font sarda, explica que Martí havia contret unes febres en la seva campanya. Però lluny d’aplicar-se en guarir-se’n, en la seva convalescència hi va irrompre una misteriosa illenca que va mantenir-lo ocupat en tan ardents entreteniments que les seves pobres energies feren figa i van portar-lo al doll. Aquesta beutat, coneguda per la tradició local com la bella de Sant Lluri, hauria així pres revenja de l’extermini de la seva família en una acció de represàlia militar.

No fa falta dir que aquestes històries s’han de prendre amb molta calma i que no si discerneixo si es troben o no justificades per una especial propensió als delits lascius del nostre poble. Però tinguin fonament o no, han transcendit i arribat fins a nosaltres.

I hi haurà qui consideri força lamentable que dues ocasions d’haver modificat el nostre destí col·lectiu s’esguerressin per urgències d’aquesta mena. Jo, en canvi, considero que si l’esperit del món havia decidit que la nostra hora d’esplendor havia arribat al seu terme no tenia cap manera més cortès i delicada d’executar la seva voluntat i encendre la metxa de la nostra consumició. I de permetre així que els primers dels nostres molts finis cataloniae guardessin el regust d’una baronívola entrega.

Advertisements