Etiquetes

, , ,

L’any 1875 una sobtada crescuda desborda la Garona i fa emergir una prodigiosa quantitat d’ossamentes a l’alçada de Saubens. Quan s’investiga l’afer i s’estudien les restes s’arriba a una única conclusió plausible: els esquelets pertanyen als soldats derrotats que el 12 de setembre de 1213 fugien del veí camp de batalla de Muret i que, encalçats pels exèrcits croats, foren exterminats o es negaren quan tractaven d’escapar. Les cròniques d’aquell jorn que posà fi al somni d’independència occitana i a la temptació d’una expansió catalana enllà del Rosselló ens ho confirmen.

Hi ha en aquesta imatge un inquietant component de reflux; del reflux de la Història. I conté un poderós emblema. A vegades aquesta mena d’episodis són només un eco, la coda que clou alguna cosa. Però en altres ocasions poden desvetllar moviments imprevisibles, donar corporeitat a vells fantasmes que semblaven esvair-se. Sembla dir-nos que la Història és un gran “Ja veurem” i que fins i tot allò que sembla més sedimentat pot tornar a remoure’s i presentar al•legacions als casos tancats en fals. És una arma de doble llos, però també la demostració que la darrera paraula mai pot dir-se abans de temps. El temps és sempre llarg.

Ho recordo avui, vigília de l’aniversari d’aquella desfeta i commemoració de l’esfondrament de la resistència barcelonina durant la guerra de successió.