Tot aprofitant que en Jesús encara no ens ha passat revista i que les dates conviden a la lleugeresa, us explicaré amb animus jocandi la meva accidentada iniciació en els quefers hebraics.
Quin va ser el detonant d’aquest interès no ho sabria dir. Potser l’enlluernament juvenil per la literatura ostjuden, la commoció que en una sensibilitat inclinada vers tot allò residual sempre provoca el descobriment del món sefardita, la troballa d’un fil tènue que podria unir-me a una nissaga de conversos de Lucena o una barreja de totes aquestes i altres coses.

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.

Puc dir que malgrat tot, el meu interès pel judaisme no va decaure, i que encara el conreo de forma amateurística, com aquests papers demostren de tant en tant. Però aquella experiència va representar el més gràfic ensenyament possible del “tres jueus, quatre sinagogues” que em diuen els qui hi entenen més que jo que guia tants aspectes de la vivència d’aquest poble tan tossut i irreductible.

Advertisements