Etiquetes
A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.
L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.
Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.
Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.
rastres, vestigis, derelictes 
No ho havia sentit mai, què bonic…bon any a tu també, Alexandre…
Si no vos donen de sopar a ca’l sogre veniu a Roma i vos en donem nosaltres 🙂
«Mos voleu fer de ninou, que us guardarem la vaqueta i el bou?»
Amb estos comentaristes de tan bon gust i tan il·lustrats dóna gust acabar i començar anys.
Maria, compte amb el component hipnòtic d’aquest eixarm o a la vesprada pots acabar murmurant frases inintel·ligibles als teus companys de taula (jo t’hi acompanyaria de molt bon grat, però al final ens fan lloc a la taula familiar) ;-P
Misser Alfons, els seus darrers agitats moviments no han malmès ni una mica les seves facultats per furetejar en els més amagats armaris etimològics i rondallaires. Això de ninou no ho havia escoltat d’ençà que em va tocar llegir alguna crònica dels nostres vells reis. Ara descobreixo que al nord dels països del bon dia els vailets ho segueixen dient com si no haguessin passat els segles. I jo aquí amb la canya, ben disposat a pescar un vell derelicte!
…de totes maneres, sobretot a partir d’una certa hora, murmurar frases inintel·ligibles per als meus companys de taula és una de les meues especialitats…bon dia
Mentre tot siguin en frases inintel·ligibles rai. N’hi ha que sempre acaben dient inconveniències…
Però al final vaig fer enregistrament amb ampolla d’Anís Espino inclosa (que segons sembla és la marca tradicional d’Almendralejo). Ara hauré de repetir-la per purgar el clàssic soroll a ou fregit de tantes gravacions “etnogràfiques”.
PD: Era broma això del ninou i les cròniques, eh? Ho deia perquè vaig trobar que eren les primeres documentacions catalanes de la paraula. Jo, malgrat ésser pirinenc, feia temps que no la sentia (tot i que sembla que la meva comarca és fronterera en el seu ús i queda fora del seu domini)…Es diu també al País Valencià?