Etiquetes

, , , ,

“Per on començar?” es preguntava Roland Barthes al principi d’una obra d’idèntic títol. I continuava recordant que els cànons del gènere autobiogràfic resolien la qüestió començant per explicar qui eren els avis.
Els meus avis per part de mare, i tota la seva ascendència fins on ens arriba la memòria familiar, nasqueren en diverses localitzacions de la comarca del Berguedà o de la subcomarca de la Vall de Lord. Saldes al peu del Pedraforca, Guixers al nord del Solsonès, Berga i Avià delimiten les fronteres d’aquesta nissaga. I jo, sempre encuriosit per sondar el pes del medi sobre les persones, he pensat sovint en quina mena d’influència, de tutela invisible, podia representar aquest fet.

Perquè en la seva modesta mesura, aquest espai carrega dins la història catalana amb una certa tradició insurrecta. Com totes les zones muntanyenques del Principat, durant bona part de l’Edat Mitjana, és una regió que es resisteix a la instauració de l’hegemonia política dels comtes de Barcelona, i és just allí on més s’hi difonen els ensenyaments herètics del bons homes. La primera documentació catalana sobre una comunitat càtara ens condueix a la vila de Berga, on l’any 1214 na Guillermina de Bretós rep el consolament abans de morir d’un perfecte portat expressament pels seus fills des d’Occitània. I encara avui es pot transitar el llarg camí que va de Montsegur al Santuari de Queralt i que empraren els qui fugien de la repressió religiosa de la croada contra els albigesos.

Segles més tard, com tantes altres contrades del Prepirineu, el Berguedà és un actiu focus de bandositats i de les rapinyes dels escamots hugonots. L’ombra del mític Rocaguinarda plana sobre aquests paratges durant tot el tombant del segle XVI. Una inclinació a les partides armades que ni tan sols la ocupació borbònica apaivaga completament –aquí hi tindrà un dels seus teatres d’operacions el guerriller Carrasclet-, que la Guerra del Francès fa renéixer i que, sovint per obra dels mateixos capitosts que s’alçaren contra els francesos, té diversos rebrots durant la Guerra dels Malcontents i, sobre tot, durant la primera carlinada. De fet, els defensors de l’absolutisme i dels furs propis troben en aquests encontorns un feu tan favorable als seus interessos que instal·len primer a Borredà i després a Berga la seva Junta Superior Governativa de Catalunya. Els cincs turbulents anys de domini dels partidaris de la causa de Carles Maria Isidre, curulls de violentes dissensions internes, tenen els seus corresponents epílegs durant el segon i tercer aixecament carlí, trobant-hi sempre a berguedans disposats a unir-se a les columnes rebels.

La industrialització i el canvi de segle transformen completament l’escenari berguedà, però no així els ànims insubmissos. La flama de l’anarquisme crema amb força i arriba a la màxima temperatura en els dies 20 i 21 de gener de 1932, quan obrers i minaires afiliats a la FAI ocupen ajuntaments de l’Alt Llobregat com el de Fígols i endeguen una efímera revolució llibertaria que és ràpidament esclafada. Però d’aquell fracàs se’n rescabalen a bastament durant les col•lectivitzacions de la Guerra Civil i, encara després de la desfeta, el Berguedà queda associat a les activitats resistents dels darrers maquis catalans: Marcel•lí Massana i Ramon Vila “Caracremada”, sempre ben assistits per pastors i pagesos de la comarca.
I si bé d’una manera més moderada, en els darrers trenta anys, el Berguedà ha continuat essent un escenari de l’inconformisme català i de les aspiracions més obertament independentistes. Sense anar més lluny, Berga és la capital on les Candidatures d’Unitat Popular obtingueren millors percentatges de vot en les eleccions municipals de 2007.

Significa tot això alguna cosa? Potser que s’absorbeix de l’ambient, que es rep d’alguna mena de memòria col·lectiva, el rent de l’inconformisme? És molt difícil d’assegurar, i aquest corrent flueix avui d’una manera més soterrada i larvària que no pas oberta i visible per a tothom. Però també s’ha d’admetre que té un fonament real i que existeix una tradició irredempta que jo, conscient i orgullosament, assumeixo i de la qual me’n declaro hereu. Tant com per a prometre ser-hi fidel i nodrir-me’n en totes les lluites de l’esdevenidor.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d’acollida. Descansi en pau.

Anuncis