Etiquetes



Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir amb exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.