Etiquetes

, ,

Gràcies a unes xerrades amb Fernando Neira el passat cap de setmana, vaig saber que s’havia mort Tom Munnelly, el campió de la música d’arrel irlandesa.
Munnelly és un d’aquells homes admirables que sabia que quan tot està per fer allò que cal és baixar al carrer i fer-ho. La tasca que ell va portar a terme amb aquesta filosofia és ingent, aclaparadora, universal.

A 1964, Irlanda, gràcies a la vitalitat que hi havia conservat la música popular autòctona, posseïa una de les tradicions sonores més riques d’occident. Però els canvis en les formes de vida, el desprestigi del terròs i les dèries de la modernitat amenaçaven d’escombrar-la. I engrescat per l’exemple de folkloristes com Bent Lloyd, Sean Ó Riada, Breandán Breathnach o Seamus Ennis, va començar a fer enregistraments de camp per a evitar la seva pèrdua. La cobertura del Departament d’Educació i de la Societat Irlandesa de Musica Folk que ell mateix va fundar li permeteren dedicar-s’hi a temps complet.
Una de les seves grans intuïcions va ésser acostar-se als travellers, un marginat poble de nòmades del qual en parlarem properament. La seva amistat amb un d’aquests desheredats, Jacko Reilly, va permetre el redescobriment de tot el continent submergit de la cançó vocal sense acompanyament, de la qual ell mateix arribà a ser-ne un fabulós intèrpret.

La seva feina està xifrada en més de 1.500 sessions de gravació, però, sobretot, en un activisme continuat i impossible de quantificar que és el moll de l’ós de l’extraordinari revifament de la música tradicional a l’illa maragda. Conferències, escrits, aplecs, escoles, festivals i discs de cantants com Tom Lenihan porten la seva empremta.
Qui el tractaren parlen també de la seva qualitat humana, generositat i contagiós entusiasme com a part inextricable del miracle que va operar: avui, en una nit qualsevol, en aquest mateix moment, hom pot entrar en centenars de pubs rurals d’Eire i trobar-hi a músics que passen les vetllades conreant aquest tresor que Munnelly furtà a l’extinció.