Etiquetes

, , , ,

El criptojudaisme, aquesta vergonya ibèrica, és un assumpte que tostemps m’ha fascinat, perquè suposa la conservació, gairebé sempre de manera aïllada, residual i totalment secreta, de rituals desapareguts de la vida pública segles enrera. I el perill físic i l’estigmatització que comportava aquest fet ens parla d’una emocionant penyora de fidelitat a uns orígens i d’una voluntat d’ésser malgrat tots els inconvenients mai suficientment lloada. En molts casos, passades ja moltes generacions de les conversions forçades, aquests codis de creences es trobaven ja completament transfigurats: allò que romania per damunt de tot era la consciència de diferència i una resistència instintiva a deixar-se aniquilar. Malauradament, també la transmissió d’una por i d’una reserva que travessa el temps i l’espai.

Així ho va descobrir un enginyer jueu polonès, Samuel Schwarz que l’any 1915 va ésser contractat per la Portuguese American Pin Company. Schwarz havia arribat a la península amb la intenció de trobar els rastres de comunitats que haguessin servat el judaisme. Després de diverses infructuoses perquisicions, a 1917, a Belmonte, província de la Beira Baixa, va establir el primer gran contacte. Un jueu de Lisboa, de qui s’havia guanyat l’estimació, va presentar-lo a la seva família de Belmonte tot xiuxiuejant-los: “És dels nostres”. Treballosament, aquests cristiaos-novos, com encara eren assenyalats per molta gent de la vila, van anar deixant-lo participar en la seva vida religiosa; sempre de portes endins.

El principal obstacle amb que va topar fou que les dones de la comunitat, receptacles d’aquesta identitat i de les seves cerimònies i oracions, se’n malfiaven, perquè les seves pregàries havien adoptat feia centúries la llengua portuguesa i Schwarz només les coneixia en hebreu. Així va ser fins el dia que en recitar el Shema Israel, una d’aquelles dones va reconèixer la paraula Adonai, i va convèncer-se de la seva condició de fill del poble escollit. Tal havia estat el seu isolament que molts d’aquells jueus de Belmonte i d’alguns pobles veïns creien que eren els darrers jueus del món. I per descomptat, els atordia que hom com Schwarz pogués anar pel món fent-ne oberta proclama.

De fet, Schwarz, en estudiar les fórmules de la religió mosaica entre aquella gent, com recull al llibre Os cristiaos-novos em Portugal no seculo XX (1925), no només s’adonà que estava farcida de tradicions desfigurades per la transmissió oral però amb un inequívoc eco jueu, ans que el propi segredo, l’ocultació de les manifestacions de pertinença a la descendència d’Abraham, fins i tot en una època com aquella de relaxació religiosa, formava part indestriable de la seva manera d’entendre el judaisme.

El cas de Belmonte és un cas únic a la vella Sefarad per la importància que encara hi té una comunitat d’aquest tipus. Es calcula que avui compta aproximadament amb seixanta famílies. La solidaritat de grup, una rígida endogàmia i la tenacitat en el segredo han estat els principals responsables de llur supervivència.
I un detall curiós ens serveix per a exemplificar-ho. D’ençà dels primers vuitanta, han anat arribant a Belmonte rabins estrangers amb la idea de restablir l’ortodòxia: el seguiment més estricte del caixrut, la recuperació de l’hebreu amb caràcter ritual i etc. Però no semblen haver-hi reeixit completament. Fins i tot, molts porten una nova vida doble: van a la sinagoga però a casa segueixen amb els costums de tota la vida. I altres, per causa del poc tacte i prepotència d’aquest rabins, han arribat a trencar-hi relacions. Orgullosos fins a la fi de qui són, els marranos de Belmonte perseveren en allò que amb tantes angunies els va ésser llegat.

Advertisements