Etiquetes

, , , , , , , , ,

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

Anuncis