Etiquetes

, , , ,

Victor Klemperer era catedràtic de la Universitat de Dresden quan les lleis racials de l’Alemanya nazi l’obligaren a la renuncia del càrrec i a sotmetre’s a les humiliants condicions que es reservaren a tots aquells jueus i dissidents que en els anys 30 decidiren no exiliar-se. Més endavant, la condició “ària” de la seva dona n’evità la deportació, tot i que no els treballs industrials feixucs i la vida famolenca i adotzenada d’una casa comunitària per a hebreus; ell, a qui mai se li havia passat pel cap considerar-se cap altra cosa que un alemany normal.
Però Klemperer, malgrat les restriccions i els perills que comportava, va mantenir un dietari filològic on va anar anotant els usos lingüístics d’aquell país de malson. “Lingua Tertii Imperi. Apunts d’un filòleg” n’és el fruit, aparegut per primera vegada en alemany l’any 1947 (traduït al castellà per Minúscula el 2001 i en català mai no se sap). Aquest llibre preciós, on l’horror no impedeix la sornegueria i l’agudesa d’un veritable intel•lectual, és la dissecció de com la retòrica dels jerarques nacionalsocialistes va anar infiltrant-se en tots els àmbits de la vida alemanya i la total desfiguració de la realitat que aquest fet comportà. La manipulació semàntica, lèxica, àdhuc dels signes de puntuació, ens explica Klemperer, va servir amb una eficàcia terrible a la imposició de les idees hitlerianes i a la servitud del poble que va adoptar-les.
Es tracta d’una lectura que gosaria recomanar sense reserves.

Klemperer, no obstant això, també recull alguns fenòmens astoradors i còmics que li va tocar viure en mig d’aquell desori. A les acaballes de la guerra, quan sobre Dresden ja hi planava l’amenaça d’un bombardeig massiu, escoltà a una dona assegurar que la ciutat no podia sofrir cap mal. Quan hom li va demanar com podia estar-ne tan segura, respongué que uns dies abans havia vist un núvol que formava un rostre i que aquest era el semblant inequívoc del vell Fritz, el rei Frederic I Barba-roja: si ell vetllava per Dresden, res podia succeir-los.

Tot i l’ exposició del clima d’al•lucinació i irrealitat col•lectiva que l’anècdota il·lumina (i la seva cruel ironia: Dresden fou reduïa a runes en l’atac aeri aliat més dur del conflicte), allò que em va cridar l’atenció va ser que la superstició d’aquella dona no pertanyia estrictament a la mitologia nazi –si bé Frederic I era una de les icones del nacionalisme alemany-, sinó que estava ben arrelada en una tradició molt anterior. Ja a Enric d’Ofterdingen, Novalis descriu la trobada del seu personatge amb aquesta figura llegendària en una balma de la muntanya Kyffhauser: es tracta de la creença en la letargia encantada d’aquest monarca que es desvetllaria quan el regne estigués en una situació crítica.

No és, ni tan sols, un cas aïllat d’aquesta mena de mites de retorn: el cicle artúric també indica que Artús només dorm a Àvalon sota un turó fins el moment en que calgui reprendre la lluita per la llibertat de Britània. I a Portugal, tot el final del segle XVI està impregnat del misticisme sebastianista, que és la confiança en la reaparició del rei Dom Sebastiao, que lluny d’haver mort en la batalla d’Alcácer-Quibir, sorgirà de la boira per a guiar els portuguesos de bell nou cap a la independència.
En certa manera, l’esquema es repeteix en contrades i contexts diversos: per exemple, els xiïtes parlen de la desaparició màgica –gayba– dels seus setè i dotzè imam, segons la branca, que d’ençà viuen ocults esperant el moment del seu segon adveniment.

Curiosament, els catalans, que per raons històriques també podríem haver elaborat una llegenda d’aquest gènere amb un cabdill de prestigi (de Jaume I al Príncep de Viana), vàrem escollir un personatge molt més dubtós per a dipositar les nostres esperances regenaracionistes d’ultratomba: el Comte Arnau.