Etiquetes
Bizanci, caiguda de Constantinoble, Landulph, les misterioses simfonies del temps, Theodore Palaiologos, zhuang
Sobre un quer, ja mig engolit pel boscatge, hi ha un sepulcre de llicorella que inscrit en fántǐì em nega la seva història. Amb els ridículs rudiments lingüístics amb què em moc per aquesta terra, de matí m’ha semblat entendre que pertany a un antic senyor de la contrada, pretendent a dignitats abolides, que va caure en la persecució d’aquests fútils afanys.
Ullprès pel paisatge que m’envolta, per la visió del riu ample i sinuós que bressola la tomba, penso que la mort aquí sembla una mica menys ferotge, gairebé un aixopluc on fer ferm després de la dura travessa i guarir-se les ferides d’il·lusòries i insensates vanaglories.
És un miratge que em trasllada a un altre dels marges apartats on van a morir les grans ambicions i el fals reflecteix el ver: a l’església de Saint Leonard, a la parròquia còrnica de Landulph, un àguila bicèfala guarneix el nínxol de Theodoro Palaeologus, enterrat allí el 1636, i a la qual vaig pelegrinar com a bon bizantinòfil en els dies de la meva més alta fal·lera pels residus de Constantinoble. Però aquest inopinat mausoleu, més que emetre un darrer llambreig del fulgor de Bizanci, n’il·lustra el seu desconsolat destí després de la caiguda. Finats durant el setge, perseguits, reduïts a esclavatge o exili, exterminats, els defensors de La Ciutat entren en la fosca del temps.
Els dos postrems membres de la nissaga del Paleolègs, l’última casa de basileus imperials, viuen poc menys que de caritat a occident i tan subalterna passa a ser la seva descendència que, només dos segles més tard, un imaginatiu i providencial exercici genealògic permet a un obscur membre lateral de la família trasterrat a Anglaterra i que arriba a figurar en un cens de receptors de beneficència la patètica reclamació dels drets a la corona. Una branca del llinatge que s’extingeix poc després, no cal dir que sense fruit en les seves preteses, a un remot arxipèlag del Carib.
De retorn a la coma des d’on m’esguardo el fluir del Yulong comprovo que una lenta calitja desdibuixa els contorns de l’indret. La vida se’m revela llavors com una boirina, un esplèndid malentès, i les partícules d’aigua en suspensió porten el polsim que l’encrostona i difumina; són la mà torçada que confon sympilemes grecs amb caràcters xinesos. Demà sabré que tampoc hi hagué dissortats senyors zhuang de la guerra, sinó només una deficient comprensió de la seva endimoniada fonètica. El meu excurs s’alcí sobre un fonament de quimera; és quincalla paral·lela, quod erat demostrandum de pega.
Però potser no sigui una marrada tan fallida en el país la cultura del qual ensenya com poques altres l’elusivitat de tot coneixement i l’obliqüitat de qualsevol aprenentatge: també aquí, com és natural, videmus nunc per speculum in aenigmate.
PS: Retornat i restablert, però amb més d’un embolic i maldecap per desfer, us prego només uns dies més de gràcia per posar-me en pau amb tots vosaltres i amb les requestes que he deixat pendents de satisfer-vos.