Etiquetes
No puc amagar un gran respecte pels txetxens, segurament no pas el més virtuós o temperat dels pobles, però sí un dels més tenaços i valents.
L’esperit de qualsevol altre en la seva situació, com ho demostren alguns dels seus il·lustres veïns, fa molt que s’hagués crebantat. El seu, masegat i potser embrutit, encara s’aguanta dempeus.
Potser embrutit? Sí. No m’interessen ara els contes de fades, les retòriques de bons contra dolents ni la projecció de bells ideals romàntics en nobles col·lectivitats sense màcula. Si la història hagués repartit les cartes d’una altra manera, no dubto que el paper d’opressors i oprimits pogués ara estar invertit. I cal ser fidel a la realitat: els recents períodes d’independència txetxena són difícilment defensables: el caos civil, la consolidació de faccions paramilitars que convertiren l’extorsió i el segrest en una indústria, la desfasada estratègia de terrorisme indiscriminat que només ha aconseguit enfortir les posicions dels falcons russos o la progressiva adscripció a l’islamisme purità més inquietant no són res d’alenador. Però també cal ser equànime: se’ls ha ofert cap altre camí que no passés per la submissió més humiliant?
Perquè de manera ininterrompuda durant els darrers dos segles, Txetxènia es pot caracteritzar com un gran laboratori de l’extermini. La paraula pot semblar devaluada, però com hem de referir-nos a un país que en aquest termini ha sofert la desaparició per diverses formes de persecució i violència d’un quart de la seva població? La quantitat de morts txetxens en la seva resistència a l’imperialisme rus és tan esgarrifosa que ni tan sols se’n pot fer un càlcul aproximat. De les guerres colonials tsaristes a les últimes intervencions de l’engranatge de terror militar dels governs de Ièltsin i Putin i els seus manefles locals, passant per tota una deportació a l’Àsia Central de deu anys a l’època estalinista, algú considera seriosament que se’n pugui treure cap ensenyament de flexibilitat, tolerància i desig de concòrdia?
Amb una població esquarterada i esporuguida, sotmesa per la força i governada per un titella de Moscou, amb una comunitat internacional vergonyosament còmplice del desastre, amb els últims defensors de la independència atrinxerats a les muntanyes i, després de la purga russa de cabdills moderats, cada volta més captius del wahabbisme, l’ànima txetxena podria estar tocada de mort i seguir el camí de russificació que ja han tastat tants pobles circassians.
Però potser també puguem confiar en la seva llarga capacitat de refer-se de la catàstrofe generació rera generació, en el seu amor immarcescible per la llibertat, en aquesta bastida última de la seva voluntat de no desaparèixer que s’expressa mitjançant el Nokhxallà, el codi d’honor ancestral dels txetxens.
Li ho explica un kabardí a Yo’av Karny –i aquest ho recull en el seu preciós “Highlanders. A journey to the Caucassus in quest of memory” que en Paolo em va regalar aquest Nadal: una mina d’informacions a la qual aniré remetent-me periòdicament en les meves incursions pel laberint caucàsic-: si dues persones de qualsevol nació es trobessin, posem al bell mig de Sibèria, envoltats per una cinquantena de russos, es rendirien, com és natural. Si aquestes dues persones fossin txetxens, lluitarien. Hi pots posar el coll.”
rastres, vestigis, derelictes 