Dels noms de les coses II

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Fata morgana literària

Etiquetes

Bolaño, distopia, La literatura nazi en América, La sinagoga dels iconoclastes, llibres imaginaris, Pantasmes mundos laberintos, Stanislaw Lem, Wilcock, Xuan Bello

Aquest divendres, mentre amb el meu lletraferit amic Miguel trèiem la pols al De Vermiis Mysteris de Ludwig Prinn i a altres volums de la blasfema biblioteca imaginària del cercle Lovecraft, se’m va acudir dedicar una entrada a un subgènere que m’agrada molt: el de les ressenyes de llibres inexistents.
De papers ficticis que sostenen novel·les o fins i tot cicles narratius sencers, com l’esmentat Necronomicon, n’hi ha un doll. És prou conegut el profit que d’aquests jocs d’erudició en va treure Jorge Luis Borges, o entre nosaltres Joan Perucho, i ara recordo que una peculiar perversió metaliterària –la d’un llibre capaç de matar al seu lector- és el fonament de la primera obra d’Enric Vila-Matas, un altre conreador del gènere.
Però no parlo d’aquesta categoria diguem-ne instrumental d’artificis, sinó d’aquells on esdevé un fi en si mateix.

El més hilarant i despietat volum d’aquesta mena que ha arribat a les meves mans és La literatura Nazi en América de Roberto Bolaño. Consisteix en 30 gloses de presumptes escriptors reaccionaris, feixistes, supremacistes o filonazis i dels seus fingits treballs, sovint apareguts en el context d’editorials semiclandestines com Cuarto Reich o Revista Literaria del Hemisferio Sur. L’exposició balla entre la mordacitat còmplice i el sarcasme gruixut (impagable l’oficial escàpol de la Gestapo que cau fulminat per un infart mentre mira un partit entre les dues Alemanyes al mundial del 74, per exemple), però l’enginy serveix a Bolaño per a donar una gloriosa repassada al rerefons d’un continent amarat d’aberracions ideològiques i d’una vida social i literària amb tanta tendència a transcendir allò que Carpentier va definir com “lo real maravilloso” per a precipitar-se en les seves manifestacions més grotesques. En certa manera, alguns passatges i personatges es poden llegir com un roman à clef, però la seva imaginació mistificadora no ens estalvia crueltats -com la d’un autor de sèrie negra brasilera que compon històries mercès a la seva experiència en esquadrons de la mort o la d’un poeta d’avantguarda nascut en una colònia de nazis xilens (transsumpte de Colonia Dignidad)- que treballen com un mirall deformador de la realitat americana. La última i més torbadora semblança és la de Ramírez Hoffmann, una sinistra al·legoria que deixa molt mal cos i que seria la sement de la seva posterior obra Estrella distante. No cal dir, que és un títol que recomano sense reticències.

Més conegut, tot i que no sabria dir si realment més llegit, és un llibre de similar funcionament de Stanislaw Lem: El buit perfecte (traducció catalana, no gràcies!). Es tracta, però, d’un a obra més àrida i exigent, en part perquè la lectura del polonès sempre demana uns coneixements de filosofia (i especialment de filosofia de la ciència) que se’ns fan costeruts a qui no els posseïm i en part perquè molts dels gèneres i nocions que parodia poden haver perdut vigència. Però, tot i així, conté algunes de les pàgines més incisives d’un dels autors que més seriosament s’ha qüestionat els límits de la literatura i de la representació. I així, el seu humor lacònic i esmolat, se’n fot del Finnegans Wake de Joyce, del nouveau roman i fins i tots del propi Lem i la seva obra especulativa. I per si no bastés, en l’endemig, s’hi troba una de les meves peces preferides del passat segle: la falsa recensió d’una distopia sobre un grup d’oficials de les SS que funden una carnestoltesca imitació de la societat cortesana francesa del set-cents. És Gruppenführer Louis XVI, que per cert no desentonaria gens en el llibre de Bolaño.

D’una ambició menor, però no exempt de mala bava alhora que també de malenconiosa tendresa i de señardá, és Pantasmes, mundos, laberintos, una col·lecció d’apòcrifs asturians escrita pel gran Xuan Bello. La gràcia de l’artefacte resideix en la manera com Bello ajusta comptes amb algunes carències i esperances fallides de la petita literatura de la seva llengua i, a la vegada, es fingeix d’estar-les conjurant. Potser perquè com diu en un dels seus rescats “ún vien dase cuenta que d’una manera misteriosa la vida d’una sociedá vencida –toes lo son o lo acaban siendo- pue perdurar a través d’unes páxines escrites con fervor.”

En darrer terme, i encara que ja m’hagi allargat massa, no voldria deixar de fer justícia a un dels més rars i heterodoxes escriptors del segle XX, Juan Rodolfo Wilcock, i a la seva obra cabdal: La sinagoga dels iconoclastes (sense novetat en el front: de traducció catalana no n’hi ha ni se n’espera). Una sèrie de retrats d’escriptors inexistents i de personalitats esperpèntiques que fa esclatar riallades per a congelar-les tot seguit amb albiraments molt inquietants i girs d’un insospitat patetisme.
El seu primer capítol, Aaron Rosenblum, em sembla encara un dels exemples més divertits i reeixits d’aquesta literatura de marge que es construeix amb filagarses del no-res.