Etiquetes
No parlem de folklore. Parlem de respecte
Sempre que es reobre l’odiós debat del hijab, apareix aquella xenofòbia que no gosa dir el seu nom per atiar-ne la prohibició en nom de “la llibertat de les dones musulmanes”. Val a dir que alguns són els mateixos entusiastes d’ocupacions militars, bombardejos, espoli de recursos i imperialisme comercial d’aquestes mateixes societats. És tan grotesc que gairebé fa mandra ficar-hi cullerada. I és que la presumpció d’erigir-se en intèrpret de la voluntat d’un col·lectiu tan gran i variat en un aspecte tan polisèmic de la seva cultura ja esborronaria. Però és l’argument de la llibertat associat a la manera de vestir occidental el que resulta d’una matusseria tan bèstia que arriba a avergonyir.
N’hi ha prou, per exemple, amb haver llegit Gomorra de Saviano per a descobrir quina mena de valors de llibertat es practiquen als tallers clandestins de la Campania on es confeccionen les peces d’algunes de les marques més prestigiades del tèxtil italià. Per la meva banda, m’ha tocat escriure prou reportatges sobre les condicions de treball a les sweatshops asiàtiques o a les fàbriques de rentat de texans com per avorrir per sempre més tota la roba que hi ha als nostres armaris i veure-hi una de les xifres màximes d’opressió del nostre temps.
Però ni tan sols cal que m’enfili fins a aquesta rebotiga de la qüestió. La mera idea que els occidentals vestim amb llibertat per oposició a qui es tapa el cap com a producte d’una imposició cultural o social és d’un cinisme que esparvera. Com si tota la poderosíssima enginyeria mercantil que actua tothora en els nostres països lliures i predefeneix quines peces hem de dur, de quines formes i talls, amb quins amples i colors, no pressionessin més que cent xaries. Com si l’allau de publicitat que mai descansa i tot ho empastifa no ens ofegués amb la força de mil Corees del Nord quan de determinar els nostres gustos i imposar marques hegemòniques es tracta.
De fet, si existeix un àmbit en el qual el rostre més totalitari de la globalització s’ha obert camí, aquest és el del tèxtil. No en va fou el mascaró de proa d’un capitalisme fabril que, per acomplir el seu destí, havia d’obrir-se camí en nous mercats a còpia de substituir les tradicions autòctones del teixit. Pocs apèndix del colonialisme han tingut una resiliència superior a la dels modes occidentals de vestir. Poques mostres més desesperants d’empobridora homogeneïtzació se m’acuden que aquelles samarretes, pantalons, faldilles i corbates iguals a Vancouver que a Kuala Lumpur, a Sabadell que a Pretòria.
Diguem-ne orgull
Hi haurà qui argumenti que la manera que tenim de vestir-nos és un patró que s’ha imposat per la comoditat vencedora de les solucions que proposa –deixeu que rigui- o per una eficàcia productiva incomparablement superior a la de les autàrtiques filatures preindustrials. També qui opini que la moda no és una construcció tan vertical com la presento i que es basteix molt més col·laborativament que no admeto. Però fins i tot acceptant els retrets, és inqüestionable que parlem d’una industria que es regeix per la lògica del benefici i que actua amb la voracitat d’un depredador; simplificant el mercat per dominar-lo millor, escanyant la diferència, fent una guerra amb míssils nuclears contra pedres i bastons.
Si s ‘entén aquest punt de vista, s’entendrà aleshores el valor de resistència que concedeixo a les tradicions indumentàries vives que encara es propaguen en diversos indrets del món. Dels preciosos huipils i quechquemitls mexicans a la immensa varietat de brodats ucraïnesos, de la confecció dels nokens a Papua a chompas glorioses com la que va lluir Evo Morales en la seva primera visita a Espanya, mentre la caverna lladrava. O sense haver d’anar tan lluny, a les esperdenyes de vetes que em calço cada estiu i que em fan a un taller de Barcelona. I com no, també al hijab.
És, senzillament, una qüestió de principis.
rastres, vestigis, derelictes 