El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

La biblioteca submergida: Workingman’s death

Etiquetes

documental, Michael Glawogger, Robert Flaherty, Werner Herzog, Workingman's death

M’adono que en aquesta pàgina he parlat només molt tangencialment de cinema, malgrat que això, escriure i parlar de cinema, és una de les activitats que em posa el pa a la taula.
No es cap regla estricta i calculada. Per una banda em sembla una descortesia atabalar a la gent amb la pròpia feina si aquesta no és veritablement molt interessant. I, per altra banda, sempre havia pensat crear una secció del blog que, sota el nom de La biblioteca submergida, recollís comentaris i reflexions al voltant de llibres i pel·lícules que haguessin nodrit algunes de les inquietuds principals d’aquests vestigis.

Així fins avui que, sense grans escarafalls, l’enceto amb una ferma recomanació.
Perquè si la darrera dècada ha significat la consolidació d’una nova forma de pensar i fer documentals, que no renuncia als mecanismes de fabricació i estilització en la posada en escena i aboleix marcides fronteres entre formats, aquesta peça que introdueixo n’és un dels més bells i colpidors exponents. El seu autor Michael Glawogger forma part de la fornada de directors austríacs que en la millor tradició cultural del seu país sondeja el malestar, el sotsobre i el tèrbol fonament de la vida moderna: allò que un altre austríac genial, Robert Musil, descrigué com un “deliri de molts”.

El títol és prou suggeridor “Workingman’s death”. Aquesta noció és una de les grans promeses que el nou ordre mundial neoliberal va vendre a les classes mitjanes occidentals després de la seva victòria a la guerra freda: els treballs manuals, durs i perillosos, mal pagats i en condicions sovint infrahumanes, i que havien consolidat amb llur sacrificis aquell model econòmic, estaven al llindar de l’extinció i serien substituïts per tecnologies intel·ligents i asèptiques que alliberarien millor que qualsevol alternativa política aquella classe sotmesa que tants maldecaps havia donat al sistema. Evidentment aquesta fantasia messiànica era només una enganyifa que desplaçava geogràficament el problema i encadenava nous forçats a la vella roda.

Glawogger se’n va als pitjors forats laborals del món, a les mines d’Ucraïna i d’Indonèsia, a les ferrovelleries de vaixells del Pakistan, a les fargues xineses, als escorxadors nigerians…És una travessa de malson que desmenteix l’enunciat del film i ens revela, com recordava el mateix realitzador, que aquesta mort fingida de l’obrer és només la seva conversió en membre d’una classe invisible, oblidada i immolada més salvatgement que mai al nostre benestar.

Però per construir la seva denúncia Glawogger no procedeix pel camí de mostrar la lletjor, la desesperació i la sordidesa que s’amaga darrera totes aquestes situacions. Ans el contrari, es permet filmar, amb una acurada composició i selecció de les imatges, la bellesa que hi ha en l’epopeia digníssima i emocionant que escometen cada dia aquests nous damnats de la terra. I així, a la manera d’altres mestres del gènere com Werner Herzog a les seves “Lliçons a la foscor” o Flaherty a “Homes d’Aran”, els hi dedica un cant estremidor que els enalteix i els rescata de l’anonimat per a convertir-los en herois de llegenda.

Si podeu veure-la en pantalla gran, no deixeu passar l’ocasió. Us clavarà a la butaca. Però si no hi ha més remei, també podeu veure’n una part aquí o descarregar-vos-la de pàgines com aquesta.
Bona (in)digestió.

Un fràgil esquinçall

Etiquetes

Deleuze, obsolescències, Sopron, Stroszek, Werner Herzog

« On van les coses quan deixen d’ésser útils? » es pregunta Bruno S. a la pel•lícula Stroszek de Werner Herzog.
Per a Giles Deleuze aquesta era una veritable pregunta filosòfica i, en particular, una pregunta que sempre m’ha burxat. Quins camins paral•lels, quin procés de descomposició en la memòria i influència residual sobre el món guarden les coses quan deixen de complir una funció? Potser és només llavors quan alliberades de la seva immediatesa utilitària es mostren amb tot el seu sentit, amb tota la seva bellesa o lletjor més punyents.

I això fa que sempre vagi per les ciutats amatent als seus desfasaments i obsolenscències, a cercar-ne els signes i somiejar-ne els diversos estadis de creixement, esplendor i reculada. Alguns són subtils i ja gairebé invisibles, altres criden l’atenció per la seva evidència.

Mentre passejo per Sopron, vila hongaresa propera a la frontera amb Àustria, imagino que fa dos-cents cinquanta anys el rètol de la imatge anunciava un esponerós comerç de perruques. També penso en el moment en el qual el negoci va començar a decaure però per raons irrecuperables hom es va resistir a tancar-lo i liquidar-ne l’anunci, i en la posterior seqüència miraculosa d’omissions i simpaties que van acabar per salvar-lo i fer-lo arribar fins als nostres dies.
I que, si més no, ha servit per a motivar aquesta anotació melangiosa i divagativa sobre l’atzar que fa surar alguns derelictes i n’enfonsa altres com si mai haguessin existit. Sobre la fragilitat de tot allò que considerem consolidat, fatal o irrevocable i que pot convertir-se en fum més aviat que no ens imaginem.