Etiquetes
esgrima acadèmica, Ian Svenonius, Kiko Amat, Lommers, mensur, Otto Skorzeny, Patrick Leigh Fermor, schmiss, Studentenverbindungen, Vivat Academia
La meva amiga Lommers se’n fot sovint de la meva propensió a acumular dades i coneixements poc pràctics. Tant hi fa que ella estigui aprenent eslovac o et recomani discs de psicodèlia turca. No li tinc en compte perquè és de les persones que més es diverteix escoltant les meves rondalles vestigials, però també perquè quan sospita que la meva disgregació d’interessos em fa rodolar per pendents dubtosos no li falta raó.
Rellegia despús-ahir una ressenya que el company Kiko Amat va escriure del delirant assaig d’Ian Svenonius “The pshycic soviet” . En Kiko citava un passatge del volum on Svenorius critica la defecció de Dylan del moviment folk, que amb el seu sarcàstic menyspreu havia precipitat el descrèdit d’ aquella escena virginal i antimercantilista, que en pocs anys havia esdevingut quelcom “tan inescrutable com les cicatrius duelistes prussianes o els sacrificis asteques”. I és en moments així quan se m’acut que potser n’hagi fet un gra massa, perquè per servidor les cicatrius rituals dels esgrimistes de les confraries universitàries centreeuropees, sense perdre la seva aureola enigmàtica, tenen un caràcter familiar de contrasenya.
De fet, les schmiss, com s’anomenen en alemany, són fins i tot una broma privada: amb la Lommers i altres amics tenim l’hàbit altament reprovable d’enviar-nos fotografies còmiques dels personatges més sinistres i atrabiliaris que se’ns puguin acudir. No importa que siguin ferotges mercenaris gurkha o embogits Tonton Macutes: allò que compta és l’efecte grotesc i altament didàctic que produeix veure l’expressió del fanatisme en un rostre. Però en aquesta galeria fisiognòmica de distingits llunàtics encara ningú ha arrabassat el privilegi d’encarnar-ne el més acabat exemple a Otto Skorzeny, el coronel de les SS que per la seva folla audàcia rebé per part dels aliats l’apel·latiu de “l’home més perillós d’Europa.” Encara si Skorzeny hagués conservat el rostre intacte, llur somriure de dolent d’opereta ens hagués permès reconèixer-hi al tipus de persona a qui evitaríem convidar a fer una xocolata a ca ‘la iaia. Però els solcs de les galtes són allò que l’eleva a paradigma gairebé caricaturesc de la imatge d’una mala persona.
Contràriament, per ell, com per molts altres de la seva generació que no dedicaren la seva vida a les malifetes, les marques no eren un estigma, sinó una ferida buscada que es lluïa amb orgull i que identificava els seus portadors com a membres iniciats en el ritual de les Mensur.
Les fraternitats del segon imperi alemany podien tenir diversos caràcters. N’hi havia de religioses i de regionals. També d’inspiració militar i els modestos Corps on s’aplegava la terregada. Les Burschenschaften eren les més tradicionalistes, sovint reservades per estudiants d’extracció aristocràtica, i les que més es preuaven de la pràctica de l’esgrima acadèmica. I una Mensur era el duel on provaven el seu coratge. Tapades les parts vitals, però descobert el rostre llevat dels ulls, pugnaven a molt curta distància i el desafiament principal consistia en no fer-se enrere. Es tractava per damunt de tot de demostrar autodomini i menyspreu pel perill i pel dolor. També d’ensenyar que hom no recularia a les primeres de canvi quan vinguessin mal dades i que aquells que el tenien de confrare es podien refiar de comptar-hi.
Les cicatrius facials, resultat gairebé inevitable de la fórmula de combat, eren el senyal extern de l’assumpció d’aquests valors i sovint, aquells qui havien rebut ferides, les descuraven i àdhuc les infectaven perquè fossin més permanents.
Hi haurà per qui tot això només amagui una acumulació desordenada de testosterona, inútil i fatxenda, i hi vegi la matriu d’uns principis periclitats que encara havien de portar moltes hores de desgràcia a Europa. En canvi, quan penso en la meva joventut i n’evoco aquell urc d’iniciació i aquell desig pregon d’identificació amb els camarades n’entenc perfectament la lògica i la bellesa. Penso que la Mensur, en darrera instància, ensenyava una de les lliçons més importants que es poden aprendre en qualsevol universitat: la de no tenir por i la de, malgrat sentir-lo, no permetre que mai s’ensenyoreixi de nosaltres i dicti el nostre comportament.
Quan en el seu pas per l’Alta Alemanya Patrick Leigh Fermor indaga en aquestes escarificacions rituals, ens diu que les cicatrius “constituïen uns vincles escolars que no es podien esborrar mai, l’emblema, el segell del conreu de les humanitats durant deu anys”. És l’explicació perfecta d’aquesta funció de recordatori d’estar lligat per una obligació que no pot amagar-se a conveniència. No en va també recorda que quan Hitler va dissoldre i prohibir les Studentenverbindungen ho va fer “perquè aquestes camarilles i les seves emocionants tradicions li devien semblar rivals dels moviments juvenils oficials”. I per això, resulta especialment dramàtic que alguns dels seus membres esdevinguessin poc després eficients assassins a les ordres del partit que amb tanta poca vergonya havia falsificar la cultura germànica; però també consola pensar que de moltes d’aquestes germanies en sortissin alguns dels alemanys més refractaris a deixar-se abduir per aquesta sinistra maquinària. Sospito que eren aquells per qui la Mensur no havia significat només una manera d’aparentar respectabilitat, sinó que hi havien cregut com en una veritable escola de vida.
