Etiquetes
Tot fent endreça de la biblioteca, emergeix aquest esborrany. D’entrada em desconcerta, però porta una data: “Black Isle –Agost 2011.” Ha de ser, doncs, un apunt pres a cremadent durant la nostra estada en aquesta deliciosa península d’Escòcia. O potser, maldestre com sóc per dibuixar sobre el terreny, esbossat més tard mitjançant una fotografia al recer del nostre hostal. Només em torba lleugerament que, malgrat gaudir d’una memòria força precisa, no sóc capaç de recuperar les circumstàncies exactes.
Una estona més tard, distret, fent alguna tasca domèstica rutinària, en aquells moments en què la ment cavil·la per lliure i escapa de les vigilàncies, el vel cau de sobte. L’apunt és d’aquell estiu, sí, però el vaig fer en tornar a casa, prenent de model un imatge de la xarxa, com a part d’una sèrie de croquis ràpids per exercitar la mà després de molts anys de no agafar una mala ploma. I si bé l’original remetia a unes cottages de l’illa de Mann, em recordava tan vivament a alguna de les rengleres de cases de Cromarty que acabàvem de visitar que en un gest juganer vaig plantar-hi el fals peu, seduït per l’idea d’haver-lo dibuixat de debò in situ, abandonat a una innocent i secreta coqueteria.
Passada la primera estupefacció, haver estat víctima del meu propi esquer em deixa una alegre sensació. A vegades, sobre les nostres mentides hi brosten fullatges tan espessos que ens oculten la veritat a nosaltres mateixos. Potser falsificar d’aquesta manera les empremtes de cadascú no sigui del tot decent, però jo hi veig un afany molt humà. Multiplicar els indicis, fer proliferar pistes, misteris, regions ombroses, projectar miratges, ballar-la de tant en tant guarnits amb màscares, desviar-se del camí recte i fer algun capriciós i erràtic revolt.
En aquestes estratègies de distracció hi transparento l’esperança d’oblidar que la fletxa ja ha sigut llançada i s’acosta de pressa al no-res. I d’eixamplar la xarxa de passadissos i cantonades de la vida per tal que trigui més en trobar el camí.
