Etiquetes
Arrebato, Iván Zulueta, Joan Monleon, vampirisme, Walter Benjamin
Tractava de decidir quina de les tres o quatre entrades a mig endreçar que tenia per la rebotiga era millor per acomiadar l’any, quan m’he assabentat de la mort d’Iván Zulueta.
Potser sigui agafar la carbassa pels pèls i potser aquesta elegia no encaixi gaire en el discurs general d’aquesta pàgina. Però si hom pensa que Zulueta no representa una forma exquisida d’art del subsòl i que el seu cinema –potser caldria parlar de la seva única però titànica obra, una d’aquelles que no conté càlculs gasius i que devora al seu creador- no és una mirada de fit a fit a algunes regions més ombroses i laterals de la vida, llavors és que encara no ens hem entès bé.
Recordo perfectament la tarda que vaig veure Arrebato per primer cop, sol a casa, en una còpia una mica rudimentària (un telecinema, potser?) i amb una disposició d’ànim d’aquelles ben obertes a les experiències desestabilitzadores. Recordo la commoció, el brogit, l’encanteri, la por, el fàstic, la hipnosi. I un malestar físic, una nàusea, el terror material al descobrir quin és l’agent que està vampiritzant al protagonista: “quelcom ha llampeguejat en un instant de perill, il·luminant aquella zona de nosaltres mateixos que tant desitgem oblidar” –diu Walter Benjamin en una línia memorable que sempre associaré a Arrebato.
Avui es poden llegir les necrològiques que recullen les circumstàncies personals i peripècies d’aquest quimèric donostiarra, així que us les estalvio. Però realment no fan cap falta per entendre i deixar-se aclaparar per aquest seu film raríssim i que, en una de les grans escenes de la història del cinema, es torna autònom i pren vida i consciència pròpia.
Com deia ahir l’amic Joan-Carles per retre homenatge a Joan Monleon, només ens queda demanar “Glòria, honor i pau als nostres herois”.
rastres, vestigis, derelictes 