Si els models industrials contemporanis acostumen a fer-nos pagar el delme de la uniformització, en algunes ocasions també han tingut la propietat de generar noves zones d’ombra, castes insospitades d’homes i exploradors d’abismes mai abans escandellats. Ni que sigui per causes tan indesitjables com la que avui introduïm.
Podríem començar aquesta història el 27 d’Abril de 1986, quan es va detectar una anormal presència de partícules radioactives en els treballadors de la central nuclear sueca de Forsmark. Hores més tard, els seus enginyers determinaren que provenien d’un indret inidentificat entre Ucraïna i Bielorússia. Només la nit de l’endemà, dos dies després de l’accident, la televisió soviètica va començar a emetre noticies que apuntaven a alguna mena de greu problema a la central “energètica” de Txernòbil. Poc després el món sencer començaria a familiaritzar-se amb aquest nom ominós. I de quina manera! Potser no n’hi hagut cap en els darrers cinquanta anys que hagi inspirat tanta basarda, que concentri d’una manera més terrorífica la noció d’una amenaça invisible i davant la qual és inútil bastir-hi defenses.
I malgrat tot, les obres per a construir-les ja s’havien endegat. Sense ni tan sols haver procedit a l’evacuació de la veïna ciutat de Prípiat, erigida per allotjar els empleats de la central, ja es portaven a terme les colossals tasques d’extinció de l’incendi del fatídic reactor número 4. En aquells moments, del seu nucli incandescent n’eixia una formidable columna de fum radioactiu. Per a contenir-lo van haver de desenrunar-se els enderrocs provocats per l’explosió, abocar-hi cinc mil tones de plom, sorra i bor, construir un passadís subterrani per a instal•lar-hi sistemes de refrigeració i, finalment, edificar una gegantina estructura de formigó anomenada el sarcòfag. Aquesta tasca va durar més de 200 dies i en ella s’hi ocuparen bombers, soldats, reservistes i voluntaris que sense equips adients de protecció, sovint desconeixent-ne els riscs, però moltes altres conscients que s’adreçaven a un perill fatal, escometeren la mena de monstruosa heroïcitat que potser només un país com la URSS podia produir. Aquest homes reberen el nom de liquidadors o l’encara més impressionant ide biorobots.
Encara avui no se sap exactament quina va ser la magnitud del seu sacrifici. Del contingent de 40 bombers que arribaren a Txernòbil en el primer instant no en queda cap de viu, i es calcula que més de 25.000 dels qui participaren en la liquidació s’han mort i uns altres 70.000 arrosseguen incapacitats i seqüeles per causa de la radiació.
Passats més de vint anys, a Txernòbil s’hi segueix mantenint avui una zona d’exclusió, un perímetre de 30 quilometres que només pot creuar-se amb autorització de l’estat ucraïnès. Prípiat és una ciutat fantasma, progressivament engolida per la vegetació i on va ensorrant-se tot el que s’hi va deixar intacte el dia del seu abandó, incloent-hi la ferralla socialista preparada per a una desfilada de l’1 de maig que mai tingué lloc. Passaran mil•lenis abans que pugui tornar-s’hi a habitar amb completa seguretat, amb el problema que això comporta. Mentrestant, una estàtua de Prometeu oferint el foc als homes seguirà rovellant-se a l’aire enrarit del país.
Paradoxalment, els seus topants, malgrat les bosses esparses de contaminació i l’acumulació de cesi-137 encara no desintegrat en el sòl, s’han repoblat de vida salvatge i han portat a la creació d’una reserva natural.
Però encara més extraordinari, poc a poc, han tornat a atreure a una petita part d’aquells que es van veure obligats a deixar els seus pobles després de l’accident. En llogarets com Kupuvate o Jampil s’hi han reinstal•lat molts dels qui mai s’adaptaren a la vida de ciutat i han escollit tornar a casa.
Les ajudes del govern i les creixents visites turístiques no els eviten moltes de les dificultats i carències de serveis que pateixen, però la seva aventura ens explica moltes coses dels fascinadors mecanismes d’adaptació i d’inadaptació de l’ésser humà.
Ens manca abans d’acabar un dels elements que anunciàvem al principi i és el que ens permet conèixer bona part d’aquest relat. Es tracta de gent com la poetessa Lisa Kostenko o Elena Filatova, persones que s’han dedicat a endinsar-se en aquest racó de món, en aquesta terra de misteri, i n’han anat arrencant fragments i exposant-ne pedaços.
Germanes de promoció en la vocació de cartografiar les nostres irreductibles contradiccions i diferències.
rastres, vestigis, derelictes 