Paradís perdut

Etiquetes

carrer Serrano, Centre Blanquerna de Madrid, Club Editor, diccionari sànscrit, edició en català, Edicions de 1984, Empúries, Gaziel, literatura universal, Patrick Leigh Fermor, política cultural, traducció en català

Faig una incursió d’arrapa-i-fuig al Centre Blanquerna, la llibreria de la Delegació de la Generalitat a Madrid. A vegades encara em sorprèn que ja totes tinguin aquest caràcter atrabiliari i que els botins que m’hi embutxaqui no hagin deixat d’amagrir.

Potser hi compti que jo fos jove i que, malgrat anar amb la bitlletera buida, de temps per badar en tingués a desdir. O que després de la més o menys desganada lectura obligatòria dels anys d’institut i del natural desinterès de la primera volada envers els patums de la literatura pàtria, el seu redescobriment coincidís amb les meves primeres peregrinacions a la antiga seu del carrer Serrano. Però hi hagué un moment en què em semblava la millor llibreria catalana possible, que només s’havia pogut crear tan formosa en un marc aliè a la realitat i advers al seu propòsit com el de la cantonada més senyorial i conservadora de la capital d’Espanya. Perquè aquell era l’indret on un criteri lluminós havia prevalgut sobre tota consideració de conveniència: gràcies a no haver de respondre a comptabilitats fenícies, hi prenia cos la il·lusió de pertànyer a una comunitat on la producció en la pròpia llengua no hagués quedat confinada a prestatgeries subalternes i on les urgències de la necessitat comercial no fossin mai l’excusa per tries dubtoses.  Avui costa de creure que les lleixes de Blanquerna obeïssin una llei tan ferma, però ben juro que només tenien espai per a tres categories bàsiques de llibres: 1. Els propis de la literatura catalana. I sense cap preponderància de les últimes novetats, ans el contrari. 2. Les traduccions castellanes d’aquests autors de referència, com era natural per la seva funció divulgativa en terra forana. I 3. Una selecció de literatura universal exclusivament en català, feta per més detalls amb un bon gust i  criteri que només mereixia reverència i agraïment. I després, és clar, llibres de consulta, filologia i aprenentatge, viatges, cuina i altres matèries que, en qualsevol idioma, poguessin servir al client interessat en la cultura catalana. Hi recordo especialment les visites amb en Paolo, on els ulls ens feien pampallugues quan comprovàvem que algunes coses ja descatalogadíssimes pertot les trobéssim allí amb la major facilitat.

Que la vida va per estones i que les bones s’han d’esprémer mentre durin ja ho hauria de saber tothom. Però quan parlem de la nostra vida pública, caldria creure-hi com en el manament d’una religió. Resulta que alguna lluminària va pensar primer que la ubicació no era prou bona i que lluiria molt més si es traslladava a un emplaçament més cèntric i proper a altres  amenitats culturals. Però la lògica anava molt més enllà: si s’obria un local de gran cas en un lloc de més trànsit prou s’hi devia haver d’atendre els passavolants que hi entressin sense conèixer la naturalesa original de la seva missió. I com que pel carrer d’Alcalá sembla que hi transiten majoria de no catalanoparlants, el remei va raure en farcir taules i estants de llibres en espanyol…com els de qualsevol altra de les dotzenes de llibreries que es puguin trobar a la ciutat. Porta per porta, sense anar més lluny. I si hom s’entossudia a qüestionar el nou parament, rebia respostes depriments que reconeixien que, en el  fons, es tractava de “normalitzar” la llibreria (o no s’hi troben llibres en castellà als comerços del ram de Barcelona?) i si de retruc s’hi recollien quatre cèntims, festa major.

Així, amb aquesta idea tan gregària, l’apartat de llibreria de Blanquerna va perdre tota identitat.  Que s’hi despatxessin llibres d’autors catalans en castellà encara tindria alguna defensa, però que n’hi hagi de Paulo Coelho o Pérez-Reverte és rodolar escales del celler avall. El resultat, anticipat i previsible, és que si mai trobo esma per endinsar-m’hi  en surti amb les mans buides i, fet i fet, me’n vagi a l’Antonio Machado de l’altra banda de carrer, que en el mateix nínxol és molt millor.
Però he de dir que Blanquerna no mereix tots els blasmes. Perquè allò que d’una manera força grollera reflexa és un problema de més abast. Per fer-ho curt: és  la indústria editorial catalana sencera aquella que sovint em sembla que ha perdut el nord.
Se’ns ha repetit tant que una llengua és un mercat que ens ha semblat acceptable que tot s’orienti  a esgarrapar-hi qualsevol mica d’ almoina. Per tant, passar per davant d’una taula de novetats i caure’t  l’ànima als peus és tot una cosa i el mateix. De debò que fan falta més llibres del Barça? I no aniria essent hora de deixar clar als infinits teòrics del sobiranisme que qui a aquestes alçades no n’estigui convençut ja serà impossible atreure’l a aquest veral? Fa cap profit insistir més en què la llengua recula? Són realment tan lletraferits els autors mediàtics que entre programa de televisió i tertúlia de ràdio no troben millor ocupació que engegar-nos la seva dèria grafòmana?

Però aquests són només símptomes secundaris d’una concepció del català lector com una mena de maulet cofat amb barretina i incapaç d’accedir a superiors subtilitats que les de l’autoafirmació i la paranoia.
La impressió que em fa repassar molts catàlegs editorials és que l’aposta és alhora gallinàcia i extemporània. Fora dels clàssics, hi trobem la versió catalana dels best sellers internacionals–imagino que els Larssons i els Follets són inevitables i en certa manera necessaris-, d’acord.  Després comença una munió de narrativa autòctona d’una capacitat de proliferació sospitosa. Tanta gent escriu bé i amb arguments d’interès als Països Catalans? Vinga, donem el benefici del dubte.  I, seguidament, arriba un magma sorprenent d’autors secundaris de literatures exòtiques que sovint semblen haver-se escollit perquè ningú els ha editat abans en castellà. Aviam si sona la campanada. I mentrestant, una legió d’obres formidables d’autors sòlids i contrastats l’hem de seguir anant a cercar a l’altra banda del carrer.

No vull escapolir-me amb abstraccions. Remiro els últims llibres que he comprat o agafat en  préstec i llegit. Són “Entre los vándalos” de Bill Bufford, “Honraràs a tu padre” de Gay Talese, “Limonov” d’Emmanuel Carrère, “El refugio de la memoria” de Tony Judt, “La jungla polaca” de Kapuscinski i l’edició en un sol volum de “El tiempo de los regalos” i “Entre los bosques y el agua” de Patrick Leigh Fermor. Tots tenen en comú el registre de la crònica entre biogràfica i periodística. I em serveixen com a pedra foguera perquè la no ficció és obertament el gènere més maltractat entre nosaltres.  Tots, també, sobresurten per la seva incontestable excel·lència. Doncs bé, cinc m’ha tocat adquirir-los en castellà i un en francès. Se’m dirà, no sense raó, que és totalment desproporcionat i injust comparar una indústria amb una competidora que tingui quaranta vegades el seu mercat potencial. I que, una vegada apareguts en espanyol, les probabilitats de treure’n rèdits són minses.

Però si el parió no pot titllar-se de grotesc és perquè, excepte el primer, tots els altres no fa encara un any que es poden llegir en la llengua veïna i un d’ells roman encara inèdit. Hi ha algú que es cregui que cap editor català amatent hagués pogut anticipar-se i oferir-nos en primícia alguna d’aquestes peces? Penseu que un llibre com “Honraràs a tu padre”, del qual se n’han fet ja quatre o cinc edicions i que fa anys i panys que se’l considera un cim del periodisme americà, no hagués tingut sortida si se n’hagués publicat una edició en català? Com pot ser que un dels més excelsos prosistes, ja no anglesos sinó universal, com és Leigh Fermor sigui un desconegut per nosaltres? I m’aturo perquè si parlés de narrativa no acabaria mai.
Em sembla, senzillament, que no és demanar miracles i sí un molt millor aprofitament dels recursos, ni que siguin reduïts, que tenim a l’abast. O com diria el lema de John Coltrane, d’elevació, elegància i entusiasme.  Que és possible ho demostren, per exemple, caps com el que hi ha darrera d’Edicions de 1984 i Adesiara, o els moments inspirats d’Empúries, Bromera i Club Editor que ajuden a oferir-nos un repertori que eixampla el panorama encotillat on vivim.

No m’hi allargo més, i prometo no fer-ho d’ara endavant amb posts mastodòntics i desmesurats com el present. Si algú vol recordar-me que el fet que una llengua de la nostra mida tingui un dels millors diccionaris de sànscrit i força coses de l’estil és una mostra del nervi i coratge d’aquesta indústria que he bescantat, o m’assenyala la meva total ignorància sobre la negociació de drets i la inviabilitat de certes propostes, ho acceptaré de bon grat. Entre altres coses perquè em trobareu rellegint la meva última adquisició a Blanquerna, el “Tots els camins duen a Roma” de Gaziel. Una de les més grans obres que s’hagin escrit mai en català i un reconfortant idoni, que ens recorda la talla heroica d’un grapat d’homes que en èpoques de gran carestia tingueren el talent i la força com per fer que aquesta nostra cultura, tot i  modesta en la mida i el múscul humà, parlés barba a barba amb qualsevol de les que la superen molt en nombre de parlants i comoditat de les circumstàncies.