Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

clearances, Culloden, Eric Hobsbawm, Escòcia, folklorisme, Fuadach nan Gàidheal, Kavafis, kilt, nacionalisme, Peter Watkins, símbols, tartanry, tradicions inventades, vidres de colors, Walter Scott

“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”

Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–al cap i a la fi, és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, si bé l’escocesa ha estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il·lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa, era un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyesos, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular a les terres altes, rurals i agràries , encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi el 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyenca, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se d’ascendències velles i arrelades .

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –comptat i debatut, gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes adhesions festives i acrítiques, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pa que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la dissort injusta dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidres de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

En el país del passat I

Etiquetes

bacallà, Bernado Atxaga, bizitzak, Brú na Bóinne, dolmens, megalitisme, menhirs, pesca d'altura, tradicions inventades, Valencia de Alcántara

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.