Els noms de la por

Etiquetes

Borges, feredat, lèxic de la basarda, por, temor, termes anglesos per parlar de coses que esgarrifen

L’anglès té un adjectiu específic per aquells llocs sovintejats pels esperits: haunted.

Cada llengua, o més aviat la comunitat de parlants que la sosté, si no se la destorba més de l’indispensable, acostuma a desenvolupar els camps semàntics i repertoris expressius que més li convenen, segons les seves necessitats i inclinacions. Com d’aquest fet purament pragmàtic i cultural ja se n’han derivat prou entelèquies i bestieses, tampoc crec que faci massa profit conjecturar per quins set sous l’anglès, llengua d’arrel germànica crescuda en sòl cèltic, fortament infiltrada pel noruec antic i ben empeltada de llatinismes, ha generat un cabal de termes tan vast per expressar les emocions de caire fantasmagòric. Diguem que sols una secreta fruïció en la visita d’aquests territoris limítrofs i l’afany de precisar-ne els efectes sobre l’ànim ho justifiquen; i que jo he trobat en això un altre argument per la meva anglofília.

Així, endemés dels explícits ghostly (fantasmal), unearthy i spectral amb que nosaltres més o menys també comptem, sorprèn l’enfilall d’adjectius que serveixen per descriure llocs i atmosferes llòbregues (dingy, lugubrious, dreary, doleful), tètriques i ombrívoles (shadowy, bleak, gloomy, somber, murky) o senzillament desencoratjadores (dismal, grim).

Però excel·leix especialment la capacitat per anomenar allò que esparvera, espanta, i fa feredat, sobre tot pels matisos que ha anat adquirint cadascun d’aquest mots. Perquè a més a més dels consuetudinaris scary, frightening, horrifyng i fearful, hi ha dos termes com creepy i grisly per allò que esgarrifa d’una manera molt física, així com un per precisar que l’experiència revolta de debò, lurid, i àdhuc un darrer quan ens deixa glaçats: chilling.
Ara bé, quan aquesta impressió és de natura no solament horripilant, sinó també estretament relacionada amb els aguaits de l’altre món, escau més parlar de quelcom spooky; una paraula que potser pel saludable costum anglosaxó de fer del trànsit d’espectres i d’altres manifestacions d’ultratomba una matèria lúdica ha acabat carregant una certa connotació de paüra deliciosa. Com de barraca de fira sinistra o de disfressa de halloween, per entendre’ns.

Creepy o spooky? Bé, ambdues coses alhora.

I amb aquest repertori encara no s’esgota l’arsenal de la basarda. Sense ambició exhaustiva, queden, els meus quatre mots favorits d’aquesta semàntica de l’espaordiment. Perquè malgrat que tots quatre poden emprar-se per descriure una cosa senzillament estranya, els quatre impliquen igualment un calfred que prové de la sospita o insinuació d’una intervenció o presència sobrenatural. El més habitual és weird, que si bé avui es fa servir a tort i dret per a parlar de qualsevol fet o actitud rara i extravagant -o en un italianisme comú també al francès o al castellà, bizarre- en la seva primera accepció encara conserva el rastre d’allò que torba pel seu tarannà inexplicable i sospitós de la intervenció de bubotes. Els seus sinònims–que segons els diccionaris signifiquen allò capaç d’inspirar una por supersticiosa- són eerie i uncanny. Aquest tres termes, en un dels seus Nueve Ensayos Dantescos, els presentava Borges com epítets que servien per a definir llocs o coses que inspiren vagament horror (en una versió desconec si anterior o posterior ho canviava per “llocs que tenen alguna cosa de sobrenatural i hostil”), i en donava exemples: S tevenson que de nen somniava que el perseguia un matis abominable del color marró, el mar austral de Poe on el volum d’una nau creix com el cos viu d’un mariner, les moltes pàgines de Melville dedicades a evocar la blancor insuportable de Moby Dick o l’infern de Vathek, que té la forma dels túnels d’un malson.
Jo afegiria que totes aquestes coses podrien ser descrites amb un altre bell adjectiu, eminentment literari i d’una arrel interessantísima que significa “d’un país estranger”: eldritch.

El lector perspicaç podrà objectar que el català, potser sense l’exuberància anglesa però ben lluny de la parvitat, i com he posat de relleu en negretes, tampoc va mal guarnit de paraules per al·ludir idees de feredat, temença i damnatge.
Bé, accepti’s de moment aquesta observació a benefici d’inventari fins que un altre dia ens puguem ocupar amb més detall d’aquesta qualitat de la nostra llengua. Però potser serveixi ja per anar inferint la virior d’aquest sentiment, que al llarg de tota l’existència de la nostra espècie ha vingut a la nostra percaça i ens ha desafiat des de tots els cantons i sense solució de continuïtat. Qui sap si fins esdevenir el més poderós i decisiu de tots aquells que han influït en nosaltres.