Caducitat de la festa

Etiquetes

canòdrom, decadència taurina de Barcelona, justes cavalleresques, Pilota Valenciana, tauromàquia, Toros, Trinquets

(El Canòdrom de Sagrera, abans de la seva restauració com a Centre d’Art (de quina mena encara no se sap) de Barcelona. Fotografia manllevada del diari de Sant Andreu L’Eixida.)

Deixant de banda la polèmica sobre la veritable legitimitat i força del seu arrelament, penso que la prohibició de matar bous en espectacles reglats a Catalunya s’ha de mirar també des de la perspectiva d’un canvi en els hàbits lúdics de la societat que s’ha donat de forma continuada aquí com arreu. I aquells qui viuen aquesta interrupció amb el sentiment abatut de qui opina que s’ha condemnat a mort una tradició cultural d’excepció potser ho consideressin amb menys dramatisme si s’adonessin que la tauromàquia no és, ni de bon tros, la primera dèria popular que segueix aquest camí.

Sense recular a èpoques massa pretèrites del país, podem trobar un gran antecedent en l’ocàs de les justes medievals, que encara al segle XV feien forrolla a les principals ciutats de la Corona d’Aragó. La documentació que en tenim és rica i incontrovertible.
Però no cal fer peripècies als arxius. Els vestigis d’aquesta activitat són a la vista: els carrers, rambles o passeigs que a llocs com ara Barcelona, Ciutadella, Palma o Manresa conserven el nom de Born. Perquè en català, un born no és cap altra cosa que una contesa a cavall en camp clos i entre cadafals, i per extensió el lloc on se celebrava. El de Barcelona va ser la plaça principal de la vila i el seu centre d’intercanvi comercial per excel·lència fins l’ocupació borbònica de 1714, fet que assenyala l’espai privilegiat que es reservava a aquesta mena d’activitats en el moment del seu apogeu.

Igualment extraordinària, si fem cas de les investigacions dutes a terme per Albert Garcia Espuche, va ser la passió pels jocs de pilota als segles XVI i XVII. Els trinquets proliferaren a Barcelona amb una vigoria que avui ens costa de representar-nos. I sembla que tant com les modalitats d’escala i corda o raspall encara practicades a les comarques centrals valencianes, delia una versió primitiva de l’actual tennis, així com un “joc d’argolla” que es correspondria si fa no fa amb el croquet.
De fet, no cal anar tan enrere per trobar rastres d’aquesta afecció. Ja afermat el gust preferent per la pilota basca, el tombant del segle XIX conegué un segon esplendor dels frontons, i als anys 50 del segle XX n’hi havia un sorprenent nombre en actiu, tant coberts (Novedades, Comtal, Sol y sombra, etc.) com al ras. Particularment la cistella va ser objecte d’un gran seguiment i pels jai-alai més notables hi passaren alguns dels millors puntistes del món.
Però un progressiu llanguiment a partir de la dècada dels setanta va anar-los liquidant de mica en mica. La majoria foren convertits en aparcaments, blocs de pisos o equipaments esportius. Altres resistiren, però sense mantenir l’activitat, com el situat al pis superior del Teatre Principal. A tall de curiositat, la Casa Napoleó de les Rambles va acollir una de les diversions destinades a competir amb la cistella per l’atenció del públic barceloní -la primera projecció dels germans Lumière al cap i casal- abans d’esdevenir un dels nostres trinquets més emblemàtics: el Colom.
En el present segueix havent-hi clubs, bones pistes com les del Vall D’Hebron i una Federació Catalana de Pilota que mantenen el testimoni d’aquest esport, però a una escala molt més esquifida que d’antuvi.

Un perfum més suburbial, i decadent si es vol, tenien els canòdroms. Però el de Plaça d’Espanya va romandre obert fins el 1999 i el de la Meridiana fins a 2006. I comptaven amb una parròquia potser curta i una mica veterana, però en extrem fidel. Tant és així que no va ser la manca de públic, ans la carrega tributària sobre les apostes allò que va servir de justificació per la seva definitiva clausura. La gent de la meva generació encara els ha pogut sovintejar, i tot i tractar-se d’un espectacle dubtós i amb llebrers de segona fila, no seria estrany que associés aquell guirigall de gent, soroll i juguesques a la imatge d’una Barcelona preolímpica, menestral i proletària que el disseny i l’enginyeria urbanística han anat escombrant.

No voldríem, però, enllestir sense retornar al cas dels toros. I es que el fragor de la recent disputa pot haver escamotejat un fet cabdal: la forta reculada de popularitat que ja venien patint abans d’aquest final programat pel parlament català. A la Barcelona de la primera meitat de segle XX va arribar a haver-hi tres places funcionant simultàniament (si bé mai totes a ple rendiment). Però primer va venir l’enderroc de la de la Barceloneta, l’any 1944, i amb posterioritat, després d’un llarg declivi, va tancar portes la de Les Arenes. La Monumental ha sobreviscut d’aleshores ençà, és cert, i com a plaça de primera categoria. Però més per l’entestament i mecenatge dels seus propietaris que per raons econòmiques plausibles. Una concurrència cada cop més minvada (les visites de José Tomás eren l’excepció, no la regla), nodrida en bona part per turistes i amb cartells més aviat subalterns, feia sospitar que sense subvencions de l’administració s’acabarien extingint per si mateixos. Una dada ho prova: tot i l’enrenou dels darrers mesos, la primera corrida després de l’aprovació de la discutida mesura no va aconseguir atreure a més d’un parell de milers dels seus partidaris. Pels motius que es vulgui, la indiferència d’una immensa part de la ciutadania -prou més que l’hostilitat- ha pavimentat el camí de l’abolició.

(La Plaça de Les Arenes de Barcelona, amb un estrany gep que li ha sortit a l’esquena.
Alguns potser admetin que fer plegar els bous de La Monumental per plantar-hi l’enèsim centre comercial podria ser una victòria pírrica.)

Evidentment, en tots aquest casos, la pèrdua d’ufana d’una forma de lleure i sociabilitat concreta ha deixat un buit en les vides de moltes persones, i una memòria sentimental digne de respecte s’ha amarat de nostàlgia per la seva desaparició. Però la que ara pertoca al món dels bous no crec que pugui considerar-se més simbòlica o dolorosa que cap de les susdites. I ningú pot garantir que un dia el futbol o qualsevol altre esbargiment multitudinari del nostre temps no passarà també per aquest procés d’esgotament, com és de fet el signe de totes les coses sotmeses a la mudança dels gustos i costums i als canvis en la moral, la percepció estètica i les necessitats espirituals de qualsevol comunitat?

Tauromàquia: l’oblit imprudent

Etiquetes

catalanitat, franquisme, José Tomás, Salvador Boix, tauromàquia

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els partidaris i entenc els detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.