L’étendard sanglant est levé

Etiquetes

centralisme, França, genocidi de Rwanda, identitat francesa, Luc Besson, patriotisme, persecució lingüística, republicanisme, Sarkozy, supremacisme

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Etiquetes

Arcadi Espada, colonialisme, defensa de la diversitat, etnocidis, substitució lingüística, supremacisme

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.