La gent de les Orcades i les Shetland va romandre fidel a la seva herència escandinava fins molt després de deixar d’ésser feudatària del regne de Noruega i veure’s lliurada a la corona escocesa, al segle XV. La llengua d’aquestes illes era una varietat del nòrdic antic anomenada norn pels acadèmics, però no hi ha acord sobre la seqüència exacta de la seva reculada i desaparició. Hom assegura que encara a principis del XIX n’hi havia parlants, encara que sembla que a les darreries del XVIII ja havia entrat en un estat de decadència irreparable, malgrat l’escolament d’ algunes expressions i manlleus en el dialecte anglès –scots- que l’havia de reemplaçar.
Però l’isolament d’aquests arxipèlags va permetre conservar-hi reminiscències de quelcom més que la llengua. En una balada recollida a les Shetland en ple segle XIX s’hi escolta:
Nou dies va penjar de l’arbre sense arrels,
car el poble estava malalt
i ell era bo.
Tot i formar part d’una cançó d’assumpte religiós cristià, no hi ha cap dubte que aquests versos són una referència al sacrifici de Wodinaz, Wotan o Odin, el déu bruixot dels vells escandinaus, que ferit per la seva pròpia llança va suspendre’s nou jorns amb les seves nits d’Yggdrasil, el freixe de la vida, per a obtenir les runes, l’alfabet màgic dels pobles germànics.
Tot sovint ens topem amb nocions culturals -el paganisme escandinau comença a quedar arraconat al segle X- que presenten una capacitat de supervivència molt per sobre de qualsevol afany per marginar-les. I encara que sigui de forma dissimulada, segueixen reproduint-se sota diverses disfresses i contaminant i deixant la seva marca secreta en aquelles que pretendrien esborrar-les.
És l’advertència que tota pressió substitutòria introdueix un imprevisible ferment de mutació en els agents que l’exerceixen.
