• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: Saldes

Mitografia familiar

03 dilluns juny 2013

Posted by suberna in Autoreferències, Folklore, Presències

≈ 4 comentaris

Etiquetes

bestiaris, Gaston Bachelard, Joan Amades, Martí Calderer, Saldes, serp amb cabellera

castellptuj

Mai he pensat en el meu besavi Martí –un inconformista que s’havia fet canviar el nom de fonts perquè no li agradava- com en un home propens a les facècies i les ensarronades. Més aviat ens l’hem d’imaginar com un muntanyenc tossut i enquimerat; un d’aquells catalans d’eina i feina que amb recursos de sortida molt magres eren capaços d’acumular un petit patrimoni. La iaia Elvira recorda com fins i tot en dies de severes nevades, quan els camins es tornaven intransitables i només quedava estar-se de mans plegades, es frisava de veure la dona dormint passades les vuit i mirava de llevar-la amb magarrufes i burlant-se’n per ser una dormilega incorregible. Treballar la terra degué ser per ell més una vocació que un feixuc deure: de jove, l’havien enviat al seminari, però se n’havia escapat per fer de pagès. I saber una mica de lletres li va ser d’utilitat en una societat on representava un avantatge quan de passar comptes i fer contractes es tractava, però res en fa sospitar un gust per la novel·leria.

Ho explico perquè una de les històries que li han quedat més associades és la del dia que, tot estarrufat, va tornar a casa jurant haver vist « una serp amb cabellera ». En un poble al peu d’un dels cims màgics de Catalunya, amb fama de passar-hi grosses bruixeries, on es deia que el capellà practicava la màgia negra i on els esperits campaven pels seus respectes i cantaven caramelles, tampoc sembla res de l’altre diumenge. Però la serp amb cabellera ha sigut sempre objecte de befa a casa, especialment per part del meu pare, que l’atribueix a l’abús de la ratafia més que no pas a una irrupció de l’inframón.

Si la serp amb cabellera hagués dit veure-la el tiet Ventura, acostumat a fer-ne de seques i de verdes, el relat hagués quedat desacreditat a l’instant. Però cada vegada que algú recuperava la cantarella burleta de la serp peluda, la iaia insistia amb visible enuig que « el pare no en deia de mentides » . I aquesta defensa tan aferrissada va captivar la meva imaginació durant tota la infantesa. Jo hi afegia tots els detalls que ningú havia donat, però que em semblava impossible que hi faltessin: un cel ben carregat de núvols, però amb clarianes per on s’hi escolen els raigs de lluna, els camps ombrosos i les pampallugues de masies llunyanes, l’avantpassat sorrut que torna a pas viu a casa havent fet més tard que no voldria i, de sobte, en una cruïlla, una serp amb una gran forra eriçada de cabells i ullals esmolats que es dreça davant seu i el mira malèvola un moment per esmunyir-se tot seguit en la foscúria.

Hagueren de passar encara molts anys per tal que llegint en Joan Amades conegués quin gran protagonisme han tingut aquesta mena de feres en el bestiari català. I que descobrís meravellat que, com passa a Galícia, al Pirineu se’ls hagi atribuït la defensa dels tresors amagats que pretesament deixaren els moros en la seva retirada. Arreu del país, de fet, hi retrobem llegendes de serpents com l’albirada pel besavi.

Allò que en darrera instància m’encisa d’aquest bocí de memòria familiar és precisament això. El Martí no va veure fugisserament un bèstia improbable i purament fabulosa –un drac de tres caps, un basilisc, un vampir- sinó una forma del tot versemblant en l’imaginari del seu món: una de coneguda i temuda des d’antic en aquells paratges. « Veiem només allò que és visible», diu una frase enganyosament senzilla de Gilles Deleuze. Gaston Bachelard expressava una noció anàloga de manera més poètica « En la solitud nocturna continuem veient passar els mateixos fantasmes ».

Però en tot plegat encara hi trobo un altre regust arcà. Per a mi, que del meu besavi només n’he sentit explicar un grapat d’anècdotes, de qui nomes en conservo l’única foto que es va fer en la seva vida, que segons es diu va deixar enterrats uns cèntims que ningú va trobar mai com els que vigilaven les serps de la seva història i que les persones que el conegueren ja són molt grans i molt poques, ell no és massa més real o fictici que aquella serp seva. L’un i l’altra ja es comencen a confondre en un fons de l’existència de fronteres boiroses. I en gran mesura, no em sembla gens forassenyat que aquesta petita nota al marge que en parla -probablement la primera que en deixi testimoni escrit i qui sap si la darrera- els aplegui una vegada més. Inseparables ja en les cambres subterrànies de la memòria.

Dels noms de les coses II

05 dimecres gen. 2011

Posted by suberna in Cultura popular, Diversitat, Geopoètica, Llengües

≈ 1 comentari

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...