Etiquetes
Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records
Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?
Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.
Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.
Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.
Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.
Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.
Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.
