Per speculum in aenigmate

Etiquetes

Appomattox Court Hall, demiürg, guerra de secessió americana, Manassas, rendició, Robert E. Lee, Wilmer McLean

Cavalleria confederada a Manassas. Una de les recreacions de la guerra civil a les quals existeix gran afició als Estats Units. (Foto original d’A.Javaid)

Wilmer McLean era un comerciant de queviures de Virgínia que tenia una hisenda vora la vila de Manassas. I era on ell i els seus vivien el juliol de 1861, quan ja feia uns mesos que les hostilitats entre els insurgents Estats Confederats i la Unió havien començat. Fins aquell moment, tot plegat no havia passat d’un grapat de violentes batusses, assalts a forts i accions de bloqueig. Aquell estiu, no obstant això, les autoritats del nord van decidir manar una expedició per prendre Richmond, la seu del govern secessionista i acabar amb la revolta. I així, a la riba del Bull Run, un afluent del Potomac, van llançar un atac contra les tropes sudistes desplegades per frenar la incursió. L’acció, molt pobrament executada malgrat la superioritat numèrica inicial, així com la insospitada resistència dels confederats, va acabar per foragitar l’exèrcit invasor i fer-lo recular de tornada a la propera Washington. Però allò més significatiu fou que la brutalitat del combat i l’elevat nombre de baixes van sobtar a ambdues parts, que potser en aquell moment van adonar-se que la guerra podia ser més llarga i cruenta que no pas s’havien imaginat.

La plantació de McLean va gaudir d’un cert protagonisme en l’assumpte, perquè va ser en els seus camps on tingué lloc la primera topada entre els dos exèrcits i on va començar aquella que passaria a ser coneguda com Primera Batalla de Manassas (perdoneu-me l’esnobisme, però jo sempre em serveixo de la nomenclatura confederada), que els historiadors citen com la primera veritable batalla de la guerra civil americana.

La casa dels McLean, de fet, va patir desperfectes i el senyor Wilmer, donada la indesitjable proximitat del front i la naturalesa del seu negoci, va decidir cercar una llar més segura per la seva família uns dos-cents quilometres més al sud. El lloc escollit va ser una casa del veïnatge de Clover Hill, ben a prop d’Appomatox i va ser des d’allí on malgrat la contesa (o gràcies a ella, segons les males llengües) va continuar amb els seus profitosos quefers comercial.
Si més no fins el 9 d’abril de 1865. Aquell matí, l’exèrcit confederat capitanejat pel general Robert E. Lee, en una situació certament molt precària, va escometre a la desesperada les forces comandades per general Ulysses S. Grant amb la intenció de trencar la seva línia i unir-se a les tropes confederades que encara resistien a Carolina del Nord. La batalla va lliurar-se precisament a Appomattox Court Hall, es va jugar irònicament a tot o res en una càrrega de cavalleria d’aquelles que precisament aquesta, la primera guerra moderna, havia tornat obsoletes i va saldar-se amb la final desfeta dels grisos. Sense més alternatives, Lee es va veure obligat a rendir-se. La guerra de secessió americana, tot i algunes escaramusses residuals que quedaven per resoldre, va concloure just allí.
El fet curiós és que pels parlaments, redacció i signatura de la rendició es va escollir una casa de la rodalia. I no va trobar-se’n cap de més digna i adient que la casa de Wilmer McLean, que amb resignada gràcia no va poder deixar de constatar que “la guerra va començar al meu patí i va acabar al meu menjador.”

A vegades hi ha rares simetries, capricioses arquitectures de fets, torbadores coincidències que fan pensar en l’existència d’un demiürg pervers que es complau en fer-nos ballar la farandola només pel seu maliciós plaer. Tot i que no tinc clar si realment conhorta pensar que no tot és caos i disbarat; que hi ha una trama, un sentit i un disseny, encara que no tingui res d’intel·ligent i sí molt de cruel i facinerós.
Ho comentàvem amb el meu amic Jose (així, sense accent, com ho pronuncien els madrilenys), mentre tractàvem d’entendre també perquè ens fascina tant aquesta brega aparentment tan llunyana i ens n’amaràvem de nou detalls gràcies al gran fresc documental que Ken Burns va composar sobre aquesta experiència fundacional del món contemporani.