Etiquetes
entendedors, Guillem de Berguedà, obaga de Queralt, plany, poesia trobadoresca, Ponç de mataplana
(Serra de Queralt a entrada de fosca. La meva hora favorita per escrutar-hi els seus arcans. Foto de Seracat a flickr.)
A tocar del Santuari de Queralt hi ha uns fonaments de pedra que s’han identificat com les ruïnes d’un castell: la més important de les possessions dels vescomtes de la comarca i probablement la llar nadiua de Guillem de Berguedà. Davant seu hi penja una balconada imponent que s’obre sobre la gran depressió de la Catalunya Central. En dies clars s’hi albira el Montseny i Montserrat, però la major part del paisatge el formen viles i masos envoltats de camps ondulats, petites forestes i comes i pujols amables. Darrera, com correspon a la cara amagada de la serralada, s’hi aclofa una ombrívola obaga que mai em canso de passejar. És un indret impregnat d’un misteri serè i incitador, al qual la figura del trobador no és de cap manera aliena.
Perquè Guillem no només fou un dels nostres lírics medievals més exquisits: la seva figura arrossega també una llegenda deliciosament sinistra. Les noticies, documents i cançons que se n’han conservat el presenten com un home bregós, implacable en els seus molts bescantaments i de peripècia vital accidentada. Sembla provat que entre altres malvestats va donar mort amb traïdoria a un seu rival, Ramon Folc III de Cardona, fet que el va portar a set o vuit anys d’exili. Degué ésser en aquell període quan mantingué excel·lents tractes amb un altre mestre en versos i discòrdies, el genial Bertran de Born, així com l’època en què feu créixer la seva fama d’indiscriminat galantejador de dames. Propens a ofenses i impietats de tota llei, les seves composicions són d’una cruesa enginyosa i feridora. Res hi manca: el seu sogre és un vell tinyós i el Bisbe d’Urgell “non a coillos en la pel”, o dit finament, és un eunuc.
Un dels principals perjudicats per la seva llengua verinosa fou en Ponç de Mataplana, un cavaller molt notable del seguici de n’Alfons II d’Aragó –amb qui en Guillem mantingué també diferències periòdiques- i del qui tot indica que n’era feudatari. Ens han arribat quatre sirventesos que són testimoni d’aquesta enemistat i que no estalvien en fosques insídies i al·lusions malèvoles.
Per aquest motiu provoca certa estupefacció que un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca sigui precisament aquell que en Guillem va dedicar a en Ponç. El seu estil directe i poc retòric ha portat a concloure, potser precipitadament, que és d’una sinceritat espontània: un acte de penediment, una forma estranya d’enyorança pòstuma.
Però no s’ha d’oblidar mai que la lírica provençal no era una producció artística gratuïta, sinó que responia a motivacions molt concretes i que s’expressava mitjançant fórmules codificades. I per tant, és molt més probable que la complanta perseguís alguna intenció precisa: amb fronts oberts per arreu, potser Guillem pretenia fer-se perdonar l’animadversió dels Mataplana. O senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li esqueia fer.
Ara fa deu anys que l’Antoni Rossell, director de l’Arxiu Occità de la UAB, ens instruïa a un grapat d’incondicionals en les interioritats d’aquesta poesia. L’Antoni era sens dubte un home d’una agudesa intel·lectual molt remarcable i que tractava d’inspirar en els seus deixebles una actitud crítica molt saludable.
I una cosa que ens va deixar gravada és que la lírica dels trobadors anava dirigida a “entendedors”. És a dir, a un públic capaç de llegir entre línies i de copsar subtilitats molt fines en el missatge d’aquestes composicions. I ell trobava que des d’aquesta perspectiva alguna cosa grinyolava en el trencaclosques. Que qui anys enrere era “d’engan farsitz e ples” hagués esdevingut “francs, larcs e cortés” podia ser una recapitulació estratègica digna del més calculat cinisme, però acceptable en termes de l’època. Ara bé, la recitació de’n Guillem es prenia llibertats que semblaven un xic excessives. Perquè no content amb elogiar-ne les virtuts i penedir-se per no haver fet les paus abans del trist incident , li depara a Ponç de Mataplana un paradís que desafia tots els criteris consuetudinaris de l’occident cristià:
E paradis el luoc melhor,/ lai o.l bon rei de Fransa es/ prop de Rolan, sai qe l’arm’es/de Mon Marqes de Mataplana;/ e mon joglar de Ripoles,/ e mon Sabata eisamens,/estan ab las domnas gensors/ sobr’u pali cobert de flors,/ josta N’Olivier de Lausana.
Un Paradís on es folga amb dames en verds paratges mentre els joglars canten justes cavalleresques? Això fa tota la fila d’un paradís més aviat profà. I si afinem la malícia, diríem que d’un paradís de morisma. Si tenim en compte que en Ponç havia caigut en una batussa contra tropes musulmanes, Guillem podria estar insinuant una cosa molt lletja.
Mai ho sabrem del cert. Però vagarejant entre aquells quatre rocs que és tot allò que avui resta del castell de’n Guillem m’agrada pensar que sí. En el lloc més visible de la seva obra, ens ha deixat un enigma que encara és per entenedors. I ell, burleta i satisfet d’aquesta última mala passada al seu ancestral adversari, somriu entre les ombres.
PS: Escrivint aquestes ratlles m’han passat coses de fades que justifiquen una mica el retard i que qui sap si hauria d’atribuir a l’influx malastruc del trobador. També he descobert, divertit, que havia escollit la mateixa fórmula que Mossèn Armengol per descriure l’espessa i una mica llòbrega fronda que jeu darrera el santuari: “una ombrívola obaga”. Això no té misteri, és una obvietat que us convido a descobrir.
