La força del vampir

Etiquetes

Alexandre Moruzi, espantar els vampirs, Kisilova, Medvegia, Miroc, Plogojowitz, Spasoje Jovic, strigoi, Stroesti, vampir, vanpir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.