• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: Ostjuden

Ressons 4/13: frenesia oriental

27 diumenge maig 2012

Posted by suberna in Folklore, Geopoètica, Músiques d'arrel, Presències, Rereguardes

≈ 1 comentari

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Perdut per sempre

31 Dimarts març 2009

Posted by suberna in Derelictes, Minories, Verbigratia

≈ 16 comentaris

Etiquetes

ídix, Isaac Bashevis Singer, Ostjuden, Sholem Aleijem, shtetl

shtetl1


Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...