Etiquetes
cançons folk preferides, copla andalusa, Diumenge ennuvolat, συννεφιασμενη κυριακη, laiko, ocupació nazi de Grècia, rebétiko, ressons, sinnefiasmeni kiriaki, Vassilis Tsitsanis
Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.
No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.
συννεφιασμενη κυριακη (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.
Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure una personalitat tan “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.
Grècia, en la seva particular hora de la infàmia.
Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.
