Etiquetes
Una de les darreres tramuntanades del company Vicent ha actuat d’incitació d’aquesta entrada. I és que encara que pretengui emmascarar-ho d’interès onomàstic, jo també he passat moltes badoques estones amb el cercador de noms de l’INE i de l’Idescat, buscant ximpleries com quants Senyors Carallot (cap, desafortunadament) o Senyors Nabo (tres) corren per aquest verals ibèrics.
Val a dir que això de parlar de noms ha estat sempre un dels meus entreteniments favorits i que aquestes eines m’han deixat satisfer tota mena d’ocioses curiositats. I també resulta un joc social infal·lible: obriu l’aplicació en alguna reunió d’amics i veureu com qui més qui menys fa les seves morbosespropostes.
Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.
Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…
En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).
Aquest lleure m’ha permès també fer alguna valuosa constatació personal. Sense anar més lluny, que dels meus quatre cognoms materns tres presenten la més alta freqüència al Berguedà i un al Solsonès, fet que confirma la tesi ja exposada en un anterior post.
Igualment, com sempre havíem sospitat, puc comprovar que dos dels meus millors amics porten cognoms catalans molt estranys. De Buxaus en queden només disset. I el cas dels Baladoch és encara més crític: en resten només sis –sis a tot el món- i, si les dades són correctes, el Francesc és l’últim mascle en edat de procrear que podria transmetre’l. Aquesta deu ser un sensació ben inquietant: saber-se el terme d’una nissaga, el darrer d’una línia de sang que només tu pots decidir si anirà un pas més enllà en la història de l’espècie.
Potser, estimat Cesc, caldria que anessim per feina. El nostre llegat patronòmic depèn dels teus moviments…
