Etiquetes
català light, Moreno Cabrera, nacionalisme lingüístic, normalització, prejudicis lingüístics
(Institut d’Estudis Catalans. D’EddyB a Flickr).
Abans que continueu: les properes ratlles tenen un destinatari preferent, a qui vaig prometre respondre en lloc que ara no té importància, i tracta alguns temes -fetitxismes i batusses lingüístiques- que part dels lectors més habituals d’aquest quadern tenen bastant suats. Així que si se les volen estalviar el summe sacerdot vestigial els dóna la pertinent dispensa.
Haureu sentit moltes vegades, i no pas a la perruqueria o a la fleca de la cantonada, sinó a gent que d’això en menja (fet que explica tantes coses), que hi ha llengües més evolucionades, més boniques, més aptes per a la comunicació i més fàcils d’aprendre i parlar que altres. I que aquesta qualitat és conseqüència de l’alt grau de perfecció que han assolit, de la llarga depuració de la seva gramàtica i sintaxi, del selecte conreu que ha polit les seves estructures expressives i, en ple desbarrament, de les seves qualitats inherents i quasimístiques, que són aquelles que en últim terme han permès la seva vasta extensió i vitalitat.
En una obra que no ens hauríem de cansar de recomanar, el mestre Moreno Cabrera explica amb molta paciència que aquests arguments no tenen cap fonament passable, que tal perfecció o refinament són apreciacions purament extralingüístiques, que la dificultat o senzillesa són sempre relatives a les aptituds i coneixements d’origen del parlant i que tot plegat no és gaire més que un intent barroer de donar aparença de lògica natural a unes hegemonies esdevingudes per uns mitjans ben diferents. Nacionalisme lingüístic, vaja: aquell defecte que els castellanoparlants mai es permeten i deixen sencer pels ibèrics perifèrics.
Però el cas és que cada llengua presenta unes particularitats que resulten més o menys assequibles segons des d’on s’aprenguin. A molts de nosaltres, el mecanisme ergatiu del txetxè ens pot provocar basques només de pensar-hi, però de ben segur que no espanta de la mateixa manera a un paixtu o a un euskaldun. O l’embolicada lenició consonàntica de l’irlandès se’n pot aparèixer als catalanoparlants com una dificultat imponent, però… heu pensat què n’opina un gaelòfon del nostre laberint pronominal?. I a més a més, aquestes complicacions no són pas privatives de llengües caracteritzades com remotes i resclosides; primitives segons aquesta retòrica que denuncia Moreno Cabrera: la conjugació del subjuntiu castellà pot esdevenir un bon maldecap pels alemanys i llegir un tabloide anglès amb el seu caramull de phrasal verbs de nou encuny ajuda a desmentir l’estesa noció que l’anglès s’ha obert camí per la seva consubstancial senzillesa.
El que vull dir és que si hom pretén dominar una llengua -la pròpia o una de forana- més val que és prepari perquè el facin llaurar dret. El món és així: divers, múltiple, no coneix fórmules úniques ni dreceres. I tota pretensió contrària és només desvari, destret, asfixia i tara.
Ara bé (i aquí és on també volia anar a parar) això no implica que tota codificació lingüística sigui fatal i incontestable. Una llengua, especialment la seva norma culta i ortogràfica, està sotmesa a arbitris i fabricacions que debatre no significa refusar o oposar-se a la seva possible complexitat, només reflexionar si podria regular-se millor. I parlo del nostre cas que és aquell que conec millor: sovint, en determinants cercles, existeix una hipersusceptibilitat a qualsevol plantejament d’aquest tipus, com si discutir la forma en la qual s’han resolt ( més aviat no s’han resolt) algunes qüestions fos alinear-se instantàniament amb aquella facció de la filologia catalana que mitjançant la crítica als “recargolaments i anacronismes” de l’estàndard de llengua defensat per l’IEC i la promoció de solucions més properes a un català oral resultat de l’estret contacte amb el castellà va acabar caient en un reduccionisme i una mania persecutòria força més agressiva que el purisme que criticaven.
Jo entenc que la situació fou i és delicada. Que en pocs anys i en situació desfavorable calgué habilitar una llengua que s’havia mantingut en una esfera familiar o literària pels usos administratius, educatius i dels mitjans comunicació, alhora que s’estenien ponts i es facilitava la feina a una enorme massa de nouvinguts que havien canviat dramàticament els equilibris lingüístics. I que en aquesta tasca d’adaptació s’imposà i segueix essent necessari comptar amb uns criteris clars, comuns, estables i que donin seguretat a l’usuari: Dir que per tal d’evitar “fer suspecte al parlant d’estar contínuament equivocat” -una consideració convenientment exagerada per servir a aquests arguments- s’ha d’adoptar un model de català que accepta com a irreversible tres segles d’abusiva interferència no és oferir una solució realista i de compromís, sinó una submisa eutanàsia.
Ara bé, comprès això, amic B. a qui adreço aquesta entradeta, si hom llegeix l’acord de la secció filològica del 15 de març de 1996 per “L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició i prefixació” i només en plega que és un galimaties impracticable, o gosa observar que els usos normativament correctes dels verbs transitius i intransitius en català són, diguem-ho amablement, “restrictius”, no està obrint cap “debat perillós” o fent-li el joc als corrents cismàtics i “afeblidors de l’estatut del català com a llengua normal de cultura (n’hi ha de llengües anormals d’incultura?), amb totes les seves normes intrínseques, ens resultin més o menys agradables.” Contràriament, s’està comportant amb aquesta tan anhelada normalitat que sempre se’ns reclama -sembla que fins que s’exerceix-, donant per superats certs debats, actuant sense complexes paranoics per justificats que siguin i recordant la possible fal·libilitat de tot allò que fa l’home, encara que l’home sigui filòleg català i tingui cadira al carrer del Carme, 47, de Barcelona.
Però com de tota manera jo no pertanyo a aquest gremi, aquí sota se’m poden deixar tots els comentaris i esmenes que es creguin oportunes. Em comprometo a atendre-les amb la mateixa falta de dogmatisme que presumeixo en els lectors d’aquest humil blog.
