• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: nacionalisme lingüístic

Cada terra fa sa guerra

11 dilluns gen. 2010

Posted by suberna in Llengües

≈ 9 comentaris

Etiquetes

català light, Moreno Cabrera, nacionalisme lingüístic, normalització, prejudicis lingüístics

(Institut d’Estudis Catalans. D’EddyB a Flickr).

Abans que continueu: les properes ratlles tenen un destinatari preferent, a qui vaig prometre respondre en lloc que ara no té importància, i tracta alguns temes -fetitxismes i batusses lingüístiques- que part dels lectors més habituals d’aquest quadern tenen bastant suats. Així que si se les volen estalviar el summe sacerdot vestigial els dóna la pertinent dispensa.

Haureu sentit moltes vegades, i no pas a la perruqueria o a la fleca de la cantonada, sinó a gent que d’això en menja (fet que explica tantes coses), que hi ha llengües més evolucionades, més boniques, més aptes per a la comunicació i més fàcils d’aprendre i parlar que altres. I que aquesta qualitat és conseqüència de l’alt grau de perfecció que han assolit, de la llarga depuració de la seva gramàtica i sintaxi, del selecte conreu que ha polit les seves estructures expressives i, en ple desbarrament, de les seves qualitats inherents i quasimístiques, que són aquelles que en últim terme han permès la seva vasta extensió i vitalitat.

En una obra que no ens hauríem de cansar de recomanar, el mestre Moreno Cabrera explica amb molta paciència que aquests arguments no tenen cap fonament passable, que tal perfecció o refinament són apreciacions purament extralingüístiques, que la dificultat o senzillesa són sempre relatives a les aptituds i coneixements d’origen del parlant i que tot plegat no és gaire més que un intent barroer de donar aparença de lògica natural a unes hegemonies esdevingudes per uns mitjans ben diferents. Nacionalisme lingüístic, vaja: aquell defecte que els castellanoparlants mai es permeten i deixen sencer pels ibèrics perifèrics.

Però el cas és que cada llengua presenta unes particularitats que resulten més o menys assequibles segons des d’on s’aprenguin. A molts de nosaltres, el mecanisme ergatiu del txetxè ens pot provocar basques només de pensar-hi, però de ben segur que no espanta de la mateixa manera a un paixtu o a un euskaldun. O l’embolicada lenició consonàntica de l’irlandès se’n pot aparèixer als catalanoparlants com una dificultat imponent, però… heu pensat què n’opina un gaelòfon del nostre laberint pronominal?. I a més a més, aquestes complicacions no són pas privatives de llengües caracteritzades com remotes i resclosides; primitives segons aquesta retòrica que denuncia Moreno Cabrera: la conjugació del subjuntiu castellà pot esdevenir un bon maldecap pels alemanys i llegir un tabloide anglès amb el seu caramull de phrasal verbs de nou encuny ajuda a desmentir l’estesa noció que l’anglès s’ha obert camí per la seva consubstancial senzillesa.

El que vull dir és que si hom pretén dominar una llengua -la pròpia o una de forana- més val que és prepari perquè el facin llaurar dret. El món és així: divers, múltiple, no coneix fórmules úniques ni dreceres. I tota pretensió contrària és només desvari, destret, asfixia i tara.
Ara bé (i aquí és on també volia anar a parar) això no implica que tota codificació lingüística sigui fatal i incontestable. Una llengua, especialment la seva norma culta i ortogràfica, està sotmesa a arbitris i fabricacions que debatre no significa refusar o oposar-se a la seva possible complexitat, només reflexionar si podria regular-se millor. I parlo del nostre cas que és aquell que conec millor: sovint, en determinants cercles, existeix una hipersusceptibilitat a qualsevol plantejament d’aquest tipus, com si discutir la forma en la qual s’han resolt ( més aviat no s’han resolt) algunes qüestions fos alinear-se instantàniament amb aquella facció de la filologia catalana que mitjançant la crítica als “recargolaments i anacronismes” de l’estàndard de llengua defensat per l’IEC i la promoció de solucions més properes a un català oral resultat de l’estret contacte amb el castellà va acabar caient en un reduccionisme i una mania persecutòria força més agressiva que el purisme que criticaven.

Jo entenc que la situació fou i és delicada. Que en pocs anys i en situació desfavorable calgué habilitar una llengua que s’havia mantingut en una esfera familiar o literària pels usos administratius, educatius i dels mitjans comunicació, alhora que s’estenien ponts i es facilitava la feina a una enorme massa de nouvinguts que havien canviat dramàticament els equilibris lingüístics. I que en aquesta tasca d’adaptació s’imposà i segueix essent necessari comptar amb uns criteris clars, comuns, estables i que donin seguretat a l’usuari: Dir que per tal d’evitar “fer suspecte al parlant d’estar contínuament equivocat” -una consideració convenientment exagerada per servir a aquests arguments- s’ha d’adoptar un model de català que accepta com a irreversible tres segles d’abusiva interferència no és oferir una solució realista i de compromís, sinó una submisa eutanàsia.

Ara bé, comprès això, amic B. a qui adreço aquesta entradeta, si hom llegeix l’acord de la secció filològica del 15 de març de 1996 per “L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició i prefixació” i només en plega que és un galimaties impracticable, o gosa observar que els usos normativament correctes dels verbs transitius i intransitius en català són, diguem-ho amablement, “restrictius”, no està obrint cap “debat perillós” o fent-li el joc als corrents cismàtics i “afeblidors de l’estatut del català com a llengua normal de cultura (n’hi ha de llengües anormals d’incultura?), amb totes les seves normes intrínseques, ens resultin més o menys agradables.” Contràriament, s’està comportant amb aquesta tan anhelada normalitat que sempre se’ns reclama -sembla que fins que s’exerceix-, donant per superats certs debats, actuant sense complexes paranoics per justificats que siguin i recordant la possible fal·libilitat de tot allò que fa l’home, encara que l’home sigui filòleg català i tingui cadira al carrer del Carme, 47, de Barcelona.

Però com de tota manera jo no pertanyo a aquest gremi, aquí sota se’m poden deixar tots els comentaris i esmenes que es creguin oportunes. Em comprometo a atendre-les amb la mateixa falta de dogmatisme que presumeixo en els lectors d’aquest humil blog.

Tot desfent Babel I

15 dimecres jul. 2009

Posted by suberna in Diversitat, Llengües, Polítiques

≈ 3 comentaris

Etiquetes

algaravia, espanyol, judeocatalà, judeoespanyol, koiné, llengües en contacte, nacionalisme lingüístic, Ordenança mercat d'Osca, plurilingüisme

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

mercosc1Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 143 other followers

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Join 143 other followers
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...