Etiquetes
Quan em va dir “podríem anar al Canadà” i amb somriure murri va afegir-hi “oi que és una bona idea?” vaig saber que havia d’anar encarregant tres lliures de bou salat i fer lloc a la motxilla per a tantes llaunes de mongetes com pogués encabir-hi. Em sembla recordar que encara vaig tenir la ingenuïtat de provar una finta, que vaig parlar del vells dòlars d’argent gravats amb La Grand Hermine remuntant l’estuari del Sant Llorenç que col·leccionàvem amb el pare i que d’alguna banda les cinc tribus iroqueses van desenterrar les seves destrals de guerra. Però el Quebec estava perdut per a la Corona de França i el consell havia decidit que ens arrenglaríem amb els casaques roges: “Si voléssim a Vancouver podríem pujar fins Alaska i, si ens hi veiéssim amb cor, potser arribar a les Aleutianes o a l’Àrtic”.
A què diuen que té gust l’escorça de pollancre?
El Yukon: la poètica de l’infinit
Però si m’hi rumiava bé hi havia una mística de la Columbia Britànica que m’atreia anar a trobar sense acabar-m’ho de reconèixer. Eren les velles avançades conserveres dels colons noruecs en remots ports del Pacífic Nord i els bellíssims tòtems de les nacions gitxsan i haida. L’or del Klondike i la cabana de Jack London. El terrible White Pass i els registres de llengua Tlingit escrits en ciríl·lic. La goleta de Jonathan Clark fondejant a Sitka. El bosc primigeni i les portes de l’infern al Canó Fraser. La desolació de l’Alaska Highway i el versos titànics de Robert Service que recorden que al Yukon hi ha una sola llei: “Només els forts prosperen. Els febles pereixen”. Un fil de poesia pionera i essencial que em tibava sense remissió.
Però en el meu fur intern hi niava encara una pretensió més extravagant. Pensava que si amb mesurats artificis aconseguia fer una marrada per Alberta o Manitoba, tindria l’ocasió d’anar a trobar-me amb les petjades d’una vella obsessió personal: Louis Riel i el poble métis.
De Riel me’n captiva la dualitat irreductible, que es descompon en heroisme i traïció, abnegació i llunatisme, agudesa militar i eixelebrament sanguini, raonament il·lustrat i heterodòxia mística segons qui n’expliqui la peripècia. Tractant-se d’un dels personatges més discutits de la història canadenca, qui ho desitgi en podrà trobar abundants relats (alguns tan insospitats com extraordinaris). Però Riel no passaria de ser una simpatia extravagant si no hagués capitanejat la revolta dels métis. I són ells qui de debò m´apassionen, perquè la identitat que insurreccions com la de Red River pretengueren protegir és en certa manera la negació mateixa de la noció habitual d’identitat.
Nascuts dels creuament entre dones dels pobles maliseet, cree o algonquí i comerciants i coureurs de bois d’origen francès o angloescocès, els métis s’afermen precisament en la cruïlla, en un ésser bastard, en aquest nou nosaltres que sorgeix de tota trobada de diferents en aquest món (com deia el company Samuel en una inspirada redacció) . I quan demana ser respectada, la comunitat no lluita per restituir unes essències originàries, no cerca una regressió a un passat fundacional més o menys idealitzat; no pretén esborrar cap taca, sinó afermar-se en el seu dret a ser taca. És una fascinadora inversió de conceptes que podria atribuir-se a altres poblacions criolles, però que en aquest cas s’ha viscut amb una intensitat infreqüent i ha tingut un valor molt important. En la topada violenta de dos universos, els métis foren una baula sense la qual algunes portes s’hagueren clos amb molta més trencadissa: ells comunicaren coneixements en dues direccions, feren de sedàs en la traumàtica penetració del món blanc en l’indígena, empeltaren ambdues cultures, inventaren codis per a un mutu reconeixement i, sobre tot, revertiren el tabú vergonyant dels matrimonis mixtes, d’una barreja que no ha de ser degradació, ans nova potencia generativa.
I és aquest mestissatge seu el que m’estimo i respecto per sobre de qualsevol altre: no aquell que surt del frívol precipitat d’ingredients superficials, sinó el que naix en un part sovint dolorós, però sofert sense reserves, fruit d’un compromís tan decidit que no es tem posar en perill el propi ésser per tal que n’emergeixi la nova vida. Un que sempre implica guany i renúncia ensems.
Hi ha un tret de la naturalesa del poble métis que penso que demostra aquesta concrescència i la manera veritable en la qual s’ha viscut: la pròpia definició dels métis –que s’ha fet necessària en ocasió d’alguns plets legals o per a discernir si els corresponen drets territorials que sí s’han reconegut als aborígens- és tan esmunyedissa que no ha assolit una redacció definitiva. En certa manera és una condició tan fronterera que només es pot resumir en una convicció individual i col·lectiva: és métis qui així es declara i qui és reconegut com a tal per la comunitat. El llinatge és un afegit menor: basta que hi hagi constància d’alguna mena de connexió amb ancestres d’aquest poble. Els métis més que ningú saben que la sang, aquesta antiga obsessió humana, s’esbandeix i s’enfosca amb cada aiguada i cal no deixar que ens esclavitzi amb les seves exigències de puresa.
Tres generacions de mestissatge (i no una tarda al Fòrum de Barcelona)
M’agradaria acabar aquesta primera cartografia criolla amb alguna anècdota intrigant o commovedora; potser dient que vaig conèixer gent métis i que en vaig aprendre alguna alta lliçó. O ben al contrari, que la confrontació amb la realitat va posar a lloc i em va ensenyar a no enlairar-me amb faules romàntiques. Però no va passar res d’això: el Canadà és vastíssim, tot revolt signifiquen jornades de viatge, tot desviament una planificació acurada. Senzillament no vaig poder acostar-me a cap assentament métis.
O això pensava. Una tarda, creuant un d’aquest enclavaments dispersos de cases de fusta que nosaltres a dures penes anomenaríem poble, vaig veure dreçar-se en un pati una bandera de fons blau sobre la que hi havia dibuixada l’espiral de Moebius. Afeccionadíssim com sóc a la vexil·lologia, aquell drap em va intrigar perquè mai n’havia vist un de similar. Dies desp´res, quan vaig tornar a casa, no em va costar gaire esbrinar que aquella és la bandera dels métis. Sembla que el símbol de l’infinit és una vella marca que els missioners catòlics feien en els registres de baptisme per a designar aquells qui eren de progènie mixta. Avui, però, ha esdevingut una imatge suggestiva de l’entrecreuament de dues cultures, de la circulació ininterrompuda dels dos fluxos que la nodreixen, impossible de determinar on comença un i acaba l’altre. No sento recança pel fet que el meu encontre amb els métis es resolgués en els alts camps de l’heràldica i l’emblemàtica, que a vegades assoleixen un poder insuperable de xifrar la realitat.
*Bois-brûle era un dels noms despectius que reberen els primers métis i feia referència al seu color de pell. És malgrat tot una altra imatge potent relacionada amb aquesta comunitat que no m’he sabut estar de recuperar.
rastres, vestigis, derelictes 