Etiquetes
“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.
El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”
Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.
No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”
”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”
PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.
rastres, vestigis, derelictes 