Etiquetes
No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejaven miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.
Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.
Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).
És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.
Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles. És també el silenci –un silenci dalmàtic- qui fa apreciar i entendre el so.
rastres, vestigis, derelictes 