Memòries infeccioses

Etiquetes

Albufera, avi Paco, deltes, Guadalquivir, malària, Maremma, maresmes, paludisme, Ridicule, tònica, Walcheren

L’avi Paco arribava puntualment a casa cada principi d’agost i amb ell hi entraven les seves profundes migdiades, el seu carregament de vi i gasosa, els toros a la televisió, les històries del front republicà i del camp de concentració italià, una repetida bateria d’acudits, els serials, l’anar a buscar cargols i les bugades diàries de la iaia Juana –acostumada a la tarifa gratuïta dels ex empleats de la Sevillana de Electricidad- i les topades amb el meu pare, a qui l’enfrontava un tarannà aspre i orgullós, poc acostumat a que li duguessin la contrària i que no entenia que el seu fill predilecte se n’hagués anat a viure a la quinta forca.
Recordo també, a les tardes xafogoses, el seu gust per etzibar-se una tònica, a despit dels seus problemes de sucre. Va ser ell el primer en deixar-me tastar l’únic refresc que encara prenc sol de forma ni que sigui esporàdica. Havia adquirit l’hàbit quan treballava a les maresmes del Guadalquivir després de la guerra, perquè als anys 40 la quinina d’aquesta beguda era l’única profilaxi contra el paludisme a l’abast i el curs baix del riu un dels darrers llocs d’Europa on el fatídic mosquit encara feia de les seves. La imatge d’aquell home alt, carregat d’esquenes i de cabellera hirsuta obrint-se pas entre els pantans sota un sol de justícia em portava vagues accents heroics que sempre més he associat al beuratge.

Però realment ell i els seus companys en l’extensió de la xarxa elèctrica per aquell territori liminar del sud d’Europa només eren una última baula en la història d’un antagonisme llarg i terrible. Des dels temps del baix imperi romà, el primer del qual ens arriben testimonis i proves arqueològiques categòriques dels aguaits de la malària, la conquesta de les planes i la bonificació de terres baixes, que quedaven negades en temporades humides per a romandre després estancades a l’estació seca, ha suposat un repte formidable. De manera molt acusada a les ribes del mediterrani, on la malaltia ha estat endèmica fins abans d’ahir, els drenatges d’aigua i el combat contra els desbordaments de sèquies i canals que en cegaven la circulació va ser una preocupació primordial per a la supervivència. Els segles XV i XVI són un tombant cabdal d’aquesta lluita, que s’obre camí no sense formidables obstacles i derrotes. Els brots i les crisis paludoses són continus, les temptatives avortades també. Les terres de marge són pobres i els recursos migrats, les bombes i tècniques de dessecació precàries i n’hi ha prou amb afluixar una mica perquè el pantà i l’anofeles recuperin el terreny perdut. Els enginyers holandesos del cinc-cents han començat a obtenir considerables fruits de la seva ciència, però tot i així no afermaran la seva victòria fins molts segles més tard. O no és el paludisme qui el 1795 delma cinc sisenes parts de la guarnició francesa de l’illa de Walcheren i encara el 1809 derrota per si sol l’exèrcit anglès estacionat a Zelanda?

Itàlia és probablement un dels països més exposats a aquesta xacra. Els camperols llombards s’han de resignar a conrear les terres feréstegues de muntanya o bé arriscar-se a guanyar les fèrtils planures en unes condicions de salubritat i explotació que fan esbalair. Els qui s’hi avesen, són parcers i jornalers que treballen en règims no massa apartats de l’esclavitud. A Ferrara, la bonificació del Delta del Po, objecte d’interès dels seus ducs, s’aconsegueix amb un altíssim cost monetari i humà; i ben entrat el segle XIX la duresa de la vida als aiguamolls de la Toscana segueix provocant una forta impressió en els viatgers que la visiten. És la Maremma Amara de la cançó, on l’extirpació definitiva del mal no s’assolirà fins a l’època feixista, quan colons vènets s’hi traslladen i completen l’obra de bonificació iniciada el segle anterior. I és que el rerepaís venecià té experiència en aquestes penalitats: els afanys per a convertir en camps cerealistes regions com la vall de l’Adigio encara no han reeixit mínimament quan Montaigne la descriu com “una infinita extensió de marjals” al seu pas per la península transalpina. I què dir de Sardenya, on el paludisme no es donarà per eradicat fins que després de la segona guerra mundial s’hi posi en marxa un programa de la Fundació Rockefeller consistent en ruixar tota l’illa amb tones i tones de DDT, tècnica que també es va aplicar al Delta del Po i a les Llacunes Pontines?

També al Llenguadoc i als llits del Ròdan el problema s’acarnissa durant segles amb els llauradors dels arrossars i de la Camarga, sempre mancats de mitjans per a instal·lar-s’hi amb garanties. Ara em ve al cap el film Ridicule, que presenta a un imaginari marquès Grégoire Ponceludon de Malavoy que viatja de les Dombes a Versalles per mirar de trobar finançament per a uns drenatges, havent de travessar primer la fina xarxa de la burocràcia cortesana. La pel·lícula retrata molt bé una clau constant del problema: eren obres molt cares i que només podien escometre’s amb generoses dotacions estatals, sense que la recuperació de la inversió acostumés a ser ràpida i fàcil de “vendre”. Així, a la península ibèrica, gairebé tot conreu de plantació riberenca i delta s’ha hagut d’imposar també a aquests dos esmunyedissos enemics: els insectes i el desinterès públic. Alguns ho fan en època molt matinera. En el litoral català és l’aprofitament de les obres de regadiu àrab o els seus equivalents cristians -com el celebrat rech comtal del Comte Mir- el que permetrà que zones com Tortosa, el Maresme o a desembocadura del Llobregat gaudeixin des d’època medieval d’hortes fèrtils i salubres. Però no és sinó una afortunada excepció, com tantes zones d’Extremadura, el País Valencià, la Manxa o l’esmentat Guadalquivir provaven encara no fa setanta anys.

Per tot això, que després de tants segles de batre’ns, avui les regions on encara hi aguanta l’aiguamoll, un paisatge que jo m’estimo particularment, s’hagin convertit en objecte de protecció, ens parla del cert grau de civilització i equilibri que hem assolit amb un esforç fosc i anònim que convé recordar i agrair. I que ens els darrers temps s’estigui discutint en cercles científics si hi ha possibilitats reals que la malària torni a implantar-se a Europa té unes ressonàncies inquietants, però en certa manera poètiques. Encara que en certes parts del continent no sigui precisament la civilització i l’equilibri qui barri el pas a l’amenaça, sinó noves formes de salvatgia i corrupció.