• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Tag Archives: malastrugança

Concessions ocioses

28 dilluns juny 2010

Posted by suberna in Dèries íntimes

≈ 5 comentaris

Etiquetes

Decadència italiana, Enric González, malastrugança, Mundial de futbol, Schiaffino, Sudàfrica 2010, zeitgeist

Essent de nació debolida i havent-se’m refredat prou el gust pel futbol, els mundials em troben estalvi de l’abandó generalitzat del sentit del ridícul que sembla acompanyar a bona part d’aquells qui sí tenen els seus equips en lliça. Aquesta doble distància, però, no impedeix que segueixi el torneig  amb cert interès: satisfà la meva quota de gregarisme abandonar-me cada quatre anys a aquesta fira multitudinària, en una mena d’inofensiva comunió internacional amb tants i tants milions de criatures que també ho fan i amb el zeitgeist que m’ha tocat viure.

Però establertes així les coses, no puc imaginar-me res més ensopit –bé, sí, la bossanova o la natació sincronitzada, per exemple- que seguir un partit i un campionat sense escollir armes i cantó. I en aquesta tria dóna gust que els motius puguin ser completament capriciosos i arbitraris.
Sense anar més lluny, sempre he sentit debilitat per la selecció de Bèlgica. M’ha agradat pel seu caràcter de contrapunt a les vel·leïtats artístiques de la seva veïna Holanda, així com per la seva bonica equipació i per la sonoritat dels cognoms flamencs d’alguns dels seus jugadors més notables com Vercauteren, Degryse o Van der Linden. Però, com el futbol belga ha anat tan de baixa en la darrera dècada, m’ha calgut apuntar-me a altres alternatives. Amb l’ensulsiada hongaresa encara més pronunciada que la belga, Itàlia ha sigut l’opció preferent: la mística de l’azzurra, la qualitat dramàtica amb la qual sempre han superat les adversitats o les amistats transalpines hi han contribuït força. Però enguany, amb prejubilats com Cannavaro o desgràcies futbolístiques com els tals Pepe i Zambotta entre els titulars, ja es veia venir que no serien capaços ni d’aquella darrera cavalcada heroica que esperava n’Enric González: no eren un “wild bunch”, ans només un bunch. Si més no, m’ha tornat a sorprendre aquella virtut tan italiana de sortir amb un bella giragonsa verbal fins i tot de les situacions més galdoses: Pirlo describia l’altre dia el paper de la nazionale com de “figura pessima”, i hom és sempre sensible a la gràcia expressiva.
Una altra clara senyal del meu sentimentalisme tronat en alguns aspectes de la vida, és la tercera de les bases que mai falten a la meva llista de favorits. La celeste, el color d’un país  amb un nom tan evocador com el de “República Oriental del Uruguay”, té la història de la seva banda. Va guanyar el primer i romàntic mundial –els equips arribaren a jugar-lo amb vaixell- i també una de les finals més memorables de tots els temps. Juan Alberto Schiaffino,  l’autor d’un dels gols de la victòria -a Maracaná, l’any que va néixer el meu pare, amb 200.000 persones a l’estadi en contra i sense que ningú donés un ral per ells- recordava que després d’empatar el matx va presenciar un “silenci espectral, que segurament no es repetirà”, i que en un cert moment “vaig sentir pena per allò que estava passant”. Motius suficients per una simpatia duradora, oi?.
Enguany l’aposta va prou bé i ja són a quarts de final, però el seu triomf és, com passa amb la majoria de les meves eleccions naturals, poc versemblant.

Per aquest motiu, m’afanyo a buscar entre els candidats més seriosos. I, no fa falta que ho digui, aquí hi intervé l’altra principal emoció que participa de l’afecció a qualsevol esport: l’animadversió instintiva o premeditada envers determinats equips. En el meus cas aquesta es concentra en dues seleccions: Brasil i Espanya. Les raons contra Espanya són més primàries que no podrien semblar. No es tracta del seu indigest aprofitament patrioter, que també, sinó  de l’alleujament que suposa sentir callar a tota la tropa de periodistes i aficionats exaltats i analfabets que ens exhaureixen amb cada moviment de la selecció i que alternen sense interrupció les manifestacions més fatxendes amb les més victimistes. Imagino que això és si fa no fa igual a tot arreu, però la teoria del quilòmetre sentimental funciona aquí amb perversa exactitud.
Per Brasil, l’antipatia té altres perfils: suporto malament a la majoria dels seus jugadors amb ínfules de genis –encara que siguin carnissers tan rudes com el seu present entrenador o nul•litats com aquest fonamentalista cristià que juga al Madrid– i fa segles que viuen de la rondalla d’un jogo bonito que a l’hora de la veritat es tradueix en una eixuta gasiveria.

Així que qualsevol combinació que m’eviti veure a “la roja” o a “la canarinha” pujar les escales de la llotja es donarà per benvinguda. I si correspon a Argentina, a Portugal a Holanda o fins i tot a Ghana acomplir la missió, encara millor. Però ateses les circumstàncies, acceptaria de bon grat a Alemanya com a vencedora. Dit això…hi ha algú que dubti d’una final Brasil-Espanya o m’estic posant fatalista?

Oda a la malastrugança I

22 Dimarts set. 2009

Posted by suberna in Cultura popular, Quimeres

≈ 1 comentari

Etiquetes

gafe, Herling-Grudzinski, iettatura. Erri di Luca, malastrugança, Martínez Sarrión, Nàpols, Nicolo Valetta

malocchio1

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 143 other followers

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Join 143 other followers
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...