Etiquetes
Antonio Chacón, cants d'estil, Costera, etnomusicologia, fandango, malaguenyes, Pep Gimeno, Xàtiva
Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?
Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.
Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.
El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.
Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.
Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.
Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.
Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:
Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Són les de El Mellizo, interpretades per Flecha de Cádiz:
I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:
…o amb la fundacional granaína de Chacón:
I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:
…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.
rastres, vestigis, derelictes 