“Qué bien tu nombre suena”

Etiquetes

Madrid, Perure Alfonso, resistència cultural, ritus visigòtic

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

Els carnets desenterrats II

Etiquetes

absències, amics, Antonioni, Blow-up, Madrid

Vengo de muchos libros y de muchos apremios que la imaginación dejó inconclusos. Vengo también de un viaje absolutamente maravilloso que no hice nunca a Samarcanda. Y de un temor consecutivo vengo igual que de una madre. Soy esos hombres juntos que mutuamente se enemistan y ando a tientas buscando el rastro de una historia donde no comparezco todavía. ¿Seré por fin ese protagonista que desde siempre ronda entre mis libros y que también está aquí ahora sustituyendo a quien no sé?.Solo el presente puede modificar el pasado.
José Caballero Bonald – Laberinto de fortuna

La nit del dissabte vaig somniar que tornava al poble de la meva adolescència i em retrobava amb indrets perduts i vells amics, devastats per la vida, consumits per l’enyor d’amors estroncats, d’esperances frustrades, d’aquells temps en què ens sentíem invencibles. Vèiem a marrecs que jugaven a futbol en places grises i solitàries i avançàvem entre solars de fàbriques abandonades, mentre les televisions de tavernes i pisos sòrdids titil·laven darrera de les finestres. S’havia fet de nit i se’ns havia fet tard, massa tard.

La majoria de matins recordo una part notable dels meus somnis, vius i plens de detalls. Acostumen a ser fantàstics, però no desproveïts de trama i lògica. En algunes ocasions, no obstant això, em porten a llocs familiars, a realitats transfigurades però identificables i relacionades amb el sentiment que em desperten. Aquest de dissabte n’era un, i d’alguna manera obliqua podria expressar un remordiment per una vida que vaig deixar enrere.

Quan t’allunyes de la ciutat i de la gent que t’ha vist créixer te n’endús una mena d’imatge detinguda de tot plegat. La vida progressa, però la imatge ho fa a un ritme molt més lent o no ho fa en absolut. Aquella realitat va sent esmicolada de forma sorda i indeturable, però quan tornes, quan periòdicament tornes, pretens tornar a aquella imatge: la imatge d’un país del passat que ha anat deixant d’existir. I et sents com si haguessis estat un aglutinant que, una vegada retirat, hagués precipitat la seva disgregació. És una vanitosa il·lusió, però una il·lusió difícil de foragitar. Els antics companys han anat fent la seva, han canviat de prioritats i ambicions, han tingut fills o s’han desbandat. I amb ells s’han emportat la vostra intimitat; la clau d’una cambra on us trobàveu quan cap responsabilitat us apressava encara i tot estava per fer i per fer-ho plegats. L’experiència de la vida és també la de la seva desaparició; la de la teva desaparició reflectida en la desaparició dels altres.

Fotograma de Blow-up, el bellíssim film d’Antonioni on la mort “va emergint des dell fons d’una cubeta de revelar”. O com digué el crític Aldo Tassone, un gran film sobre “la vida que fuig, muta constantment”

Casualment avui, mentre endreçava uns papers, he acabat fullejant una vella llibreta. I hi he retrobat un breu text amb data de l’època que va transcorre entre el meu retorn de Londres i la meva fins ara definitiva marxa a Madrid un any i mig després; l’epíleg d’aquella vida immediatament posterior a la universitat que començava la seva dispersió.

Diu així:  “Recordo que havíem tornat a la vall i que ens sentíem replegats, arrecerats, però també estranys, atrapats. Va ser una estació de boires. En aquells dies ens desvetllàvem tard, transitàvem amb llangor pels matins i després passàvem les vesprades arxivant retalls, desant fotografies, copiant tota mena de motius i missatges, serenament, però també amb una pressa secreta, com si ens empenyés el presagi que tot allò que no aconseguíssim fixar aleshores quedaria oblidat sense remei.”

No he pogut discernir si el fragment és només el començament d’un relat inacabat o la temptativa d’explicar de manera més o menys al·legòrica una ocupació real d’aquells mesos. Però m’ha permès descobrir que l’agredolç desconhort i sentiment de pèrdua que em va envair el dissabte a l’hora de llevar-me no fou quelcom d’elaborat per la distància, sinó un pressentiment intuït de bell antuvi que m’havia acabat per encalçar en aquell somni.

Suposo que en hi ha influït la constatació que ja ningú considera el meu trasllat com una cosa transitòria, que el Francesc hagi sigut pare, que unes cartes creuades amb l’Enric em fessin pensar en com m’havia allunyat dels antics companys del Raval, que en Paolo sembli haver desistit de tornat a Catalunya i, sobretot, que finalment la Laia hagi marxat a viure a Noruega. I que així, d’una manera simbòlica però certa, hagi trencat l’última baula que ens permetia imaginar que més tard que d’hora tornaríem a estar tots ensems i a compartir una continuïtat vital; aquella familiaritat sense angoixa que dóna saber que allò que quedi un dia per dir o per fer podrà dir-se o fer-se l’endemà. Les cartes s’han repartit d’una altra manera i haurem d’aprendre a esperar, a fer-nos més savis en el difícil art de la llunyania, a conrear els nostres estrets vincles amb la certitud de les mancances que se’ns han imposat.

Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.

…més carnets desenterrats