Una de les característiques definitòries d’Europa és la seva mesura humana, sobretot en comparació amb qualsevol altre continent. Europa es pot transitar a peu, és difícil localitzar-hi vasts accidents geogràfics que no mantinguin algun assentament de població, no hi ha grans erms impossibles de travessar i la bonificació de terres baixes i pantanoses fou una de les conquestes més decisives de la seva civilització. Però tot això no vol dir que, fins a temps molt immediats, no hi hagi hagut una abundant vida salvatge i que l’home sempre hagi estat l’amo absolut del territori que és avui. Els bestiaris medievals no deixen de ser una recreació al•legòrica i moralitzant de la realitat que palpita dins les forestes europees. El Decameró de Boccaccio reflexa el perill de creuar aquests boscs, tan curulls de bandits com de feres. La caça és l’activitat favorita dels nobles: el 1534, per exemple, Carles V passa cinc dies seguits a les serralades toledanes perseguint cérvols, senglars i llops.
I és que els llops roden sense fur pertot: en ple segle XV, l’autor del Diari d’un burgès de Paris explica com, esperonats per la carestia de la Guerra dels Cent Anys, infesten els cementiris de la ciutat per a desenterrar-ne els cadàvers. La seva audàcia arriba fins i tot a provocar 14 morts en una sola setmana de setembre, entre Montmartre i la porta de Saint Antoine.
A les zones muntanyenques de la Península Ibèrica són també el malson dels pastors. A Navarra i a diverses regions franceses arriben a fixar-se impostos especials per a pagar a llobaters, persones encarregades d’encalçar-los; i es crea la figura del saludador municipal, responsable de guarir les infeccions rabioses.
El misteriós cas de la bèstia o monstre de Gavaldà, que causa més de cent morts als feréstecs altiplans del sud d’Alvèrnia, porta al paroxisme l’exposició de certes poblacions rurals.
A Prats de Molló i Encamp, la festa de l’ós durant el carnestoltes encara actualitza simbòlicament l’amenaça que representava la presència d’aquesta fera als Pirineus.
Per altra banda, la introducció d’animals exòtics es converteix en el segle XVIII en una moda esnob dels aristòcrates. El seu abandó o fugida acabava per convertir-se en un problema públic. A Gipuzkoa es guarda el testimoni de lleopards abatuts a 1771, a 1781 i a 1820. El 1766, a Idiazábal, la presa és un tigre.
Tot això sembla avui cosa del passat, i la vida salvatge que pugui haver-hi està en gran part tutelada per les administracions i les organitzacions ecologistes. Malgrat tot, d’uns anys cap aquí es ve sentint la remor de la tornada del llop a terres madrilenyes. Primer foren alguns rastres de la seva presència en els llindars mateixos de la província, després els albiraments en indrets de Somosierra, Guadarrama i la Sierra Norte i finalment la consolidació lenta però segura d’aquests indicis. I aquest relat morós d’una infiltració subtil ha tingut per a mi l’encís torbador que sempre em produeixen aquesta mena de fenòmens. Com si aquesta tornada signifiqués alguna altra cosa, fosca i poderosa i imparable, que encara no sé xifrar. O que sí sé xifrar, però que és intraduïble.
rastres, vestigis, derelictes 