Etiquetes
Alfàbia, Andrés Laguna, Botànica oculta, cactus i suculentes, Dioscòrides, Jardim Duque de Terceira d'Angra, Jünger, laberints, Paracels, Raixa, shazdeh
El jardí persa de Shazdeh, al desert de Lut. Més que un jardí, un programa espiritual.
Si mai assoleixo una fortuna d’aquelles que et retiren amb tots els teus amics i parents, cosa improbable quan passo imaginant-la el temps que hauria de dedicar a guanyar-la, tinc pensats molts esbargiments per ocupar la meva nova vida en l’oci. Però n’hi ha un que em delecta secretament, potser perquè fins avui ningú el sospita. Em dedicaria a la creació d’un jardí. I no parlo pas d’un jardinet de pa sucat amb oli al patí del darrera d’un adossat, sinó d’un amb ambició de sobreviure’m. No en va el jardí ha estat en molts temps i cultures un símbol d’immortalitat.
És una declaració poca-solta, és clar. Com si no hagués entès que un jardí és una de les grans obres de l’esperit humà. No és menys atrevit que dir que en les hores de lleure “pintaria frescos romànics” o “composaria Dark was the night”. I encara així, penso que en aquesta matèria hi tindria l’experiència de tantes hores gastades en rumiar-hi. De marrec, albirant un ideal de felicitat en les passejades pel camp, les indicacions d’una iaia amb coneixements trementinaires i la contemplació dels simples. D’adolescent, seduït pels catàlegs herbaris i l’atracció per la ciència arcana en què feien somiar les botàniques ocultes de Paracels i Perucho, o el llibre sisè de Dioscòrides en la traducció castellana d’Andrés Laguna, dedicat a “…los venenos mortíferos y las fieras que arrojan de sí ponzoña” i on s’hi aprèn que “so especie de medicina, suele muchas veces matar el opio con la grande inadvertencia y temeridad de los médicos”. De més ganàpia, suspès en el benestar que emanen els primers capítols de En els espadats de marbre, on els protagonistes es consagren delerosament a la botànica en el seu retir del Convent de les Rudes, del qual només en surten per anar a festes de la verema i fer belles caminades (els llargs viatges a peu són la segona de les activitats que una despreocupada riquesa em procuraria).
També hi he d’afegir l’apreciació en viu de moltes de les millors obres del gènere: els jardins de les velles tinences mallorquines de Raixa i Alfàbia i el d’aclimatació de La Orotava, la feréstega massa de l’ Stanley de Vancouver i la delícia dels del Duc de Terçeira a Angra do Heroismo, l’esplendorós festival de castells escocesos com els de Cawdor o Dunvegan o la insòlita meravella de Santa Caterina del desert, el miracle de la ciutat emmurallada de Kowloon i el romanticisme deliqüescent de cottages com la Garden House de Yelverton. I, és clar, els superbs i periòdicament transitats de les meves ciutats de naixement i d’acollida.
Propera estació: els anhelats jardins de l’Índic
I puix tots els qui pensen que passant-ne de tan grosses és una frivolitat parlar de jardins ja ens hauran abandonat a hores d’ara, deixeu-me afegir una cosa. La il·lusió de crear un jardí també la concebo com un acte de rebel·lió. En la dificultat d’apropiar-se’n per a finalitats productives i la facilitat de fer-ho per a les desinteressades, en el seu caràcter obert, públic i transversal o en la immaterialitat del seu gaudí hi rau la seva força contestaria; contra la camorra del ciment i els depredadors dels espais comunals.
Sí, fer un jardí i fer-lo allà on més mal els fes, on més els emprenyés.
Diguem per acabar que un jardí no és només una composició capriciosa de colors i flaires, un equilibri més o menys tècnic de volums i formes. És també una expressió, un discurs. Per la meva pròpia inclinació gnòstica, m’imagino que el meu tindria un fort accent de jardí simbòlic, amb els seus teixos i salzes, els grèvols, les rudes i les berbenes, els horts narcòtics de cascalls, artemísies i silenes capensis, les plantacions de ginestes i gencianes, els boscos d’arcaiques falgueres i de venerades ciques, els laberints de grimpadores, les fonts i les cavernes alquímiques com les de Bomarzo, les rares flors de neu de les muntanyes i tantes altres flors i plantes que per a mi carreguen emocionants connotacions iniciàtiques.
He de confessar, no obstant això, que fins ara la meva experiència pràctica era per força reduïda. He viscut els darrers anys en cases amb terrasses migrades i d’exposicions poc favorables. La sort m’ha canviat, però, i ara compto amb un espai extens per a intentar assaigs molt més ambiciosos (sense abandonar la torreta, això sí). No obstant això, el clima del país, sec i ventós i amb glaçades a l’hivern, convida a la prudència. Una consideració que m’ha empès a una solució per altra banda molt satisfactòria i escaient: l’especialització en xeròfiles. El món fascinador de les crasses i les suculentes, de les cactàcies que es drecen en els medis més hostils del món, de les gairebé indestructibles semprevives, dels líquens i les flors de pedra que com criatures d’un univers lovecraftià poden estar mortes però somiant, de les poètiques atzavares que floreixen una única vegada abans de morir és un dels àmbits de la botànica que més m’atreuen. De moment, hem començat de la modesta manera que aquí podeu veure. Un dia, potser, serà un jardí que com els aquí invocats ramifiqui en la imaginació d’algú altri.
Principi de col·lecció suculenta, terrassa1.
