La promesa d’un jardí

Etiquetes

Alfàbia, Andrés Laguna, Botànica oculta, cactus i suculentes, Dioscòrides, Jardim Duque de Terceira d'Angra, Jünger, laberints, Paracels, Raixa, shazdeh

El jardí persa de Shazdeh, al desert de Lut. Més que un jardí, un programa espiritual.

Si mai assoleixo una fortuna d’aquelles que et retiren amb tots els teus amics i parents, cosa improbable quan passo imaginant-la el temps que hauria de dedicar a guanyar-la, tinc pensats molts esbargiments per ocupar la meva nova vida en l’oci. Però n’hi ha un que em delecta secretament, potser perquè fins avui ningú el sospita. Em dedicaria a la creació d’un jardí.  I no parlo pas d’un jardinet de pa sucat amb oli al patí del darrera d’un adossat, sinó d’un amb ambició de sobreviure’m. No en va el jardí ha estat en molts temps i cultures un símbol d’immortalitat.

És una declaració poca-solta, és clar. Com si no hagués entès que un jardí és una de les grans obres de l’esperit humà. No és menys atrevit que dir que en les hores de lleure “pintaria frescos romànics” o  “composaria Dark was the night”. I encara així, penso que en aquesta matèria hi tindria l’experiència de tantes hores gastades en rumiar-hi. De marrec, albirant un ideal de felicitat en les passejades pel camp, les indicacions d’una iaia amb coneixements trementinaires i la contemplació dels simples. D’adolescent, seduït pels catàlegs herbaris  i l’atracció per la ciència arcana en què feien somiar les botàniques ocultes de Paracels i Perucho, o el llibre sisè de Dioscòrides en la traducció castellana d’Andrés Laguna, dedicat a “…los venenos mortíferos y las fieras que arrojan de sí ponzoña” i on s’hi aprèn que “so especie de medicina, suele muchas veces matar el opio con la grande inadvertencia y temeridad de los médicos”. De més ganàpia, suspès en el benestar que emanen els primers capítols de En els espadats de marbre, on els protagonistes es consagren delerosament a la botànica en el seu retir del Convent de les Rudes, del qual només en surten per anar a festes de la verema i fer belles caminades (els llargs viatges a peu són la segona de les activitats que una despreocupada riquesa em procuraria).

També hi he d’afegir l’apreciació en viu de moltes de les millors obres del gènere: els jardins de les velles tinences mallorquines de Raixa i Alfàbia i el d’aclimatació de La Orotava,  la feréstega massa de l’ Stanley de Vancouver i la delícia dels del Duc de Terçeira a Angra do Heroismo,  l’esplendorós festival de castells escocesos com els de Cawdor o Dunvegan o  la insòlita meravella de Santa Caterina del desert,  el miracle de la ciutat emmurallada de Kowloon i el romanticisme deliqüescent de cottages com la Garden House de Yelverton. I, és clar, els superbs i periòdicament transitats de les meves ciutats de naixement i d’acollida.

Propera estació: els anhelats jardins de l’Índic

I puix tots els qui pensen que passant-ne de tan grosses és una frivolitat parlar de jardins ja ens hauran abandonat a hores d’ara, deixeu-me afegir una cosa. La il·lusió de crear un jardí també la concebo com un acte de rebel·lió. En la dificultat d’apropiar-se’n per a finalitats productives i la facilitat de fer-ho per a les desinteressades, en el seu caràcter obert, públic i transversal o en la immaterialitat del seu gaudí hi rau la seva força contestaria; contra la camorra del ciment i els depredadors dels espais comunals.
Sí, fer un jardí i fer-lo allà on més mal els fes, on més els emprenyés.

Diguem per acabar que un jardí no és només una composició capriciosa de colors i flaires, un equilibri més o menys tècnic de volums i formes. És també una expressió, un discurs. Per la meva pròpia inclinació gnòstica, m’imagino que el meu tindria un fort accent de jardí simbòlic, amb els seus teixos i salzes, els grèvols, les rudes i les berbenes, els horts narcòtics de cascalls, artemísies i silenes capensis, les plantacions de ginestes i gencianes, els boscos d’arcaiques falgueres i de  venerades ciques, els laberints de grimpadores, les fonts i les cavernes alquímiques com les de Bomarzo, les rares flors de neu de les muntanyes i tantes altres flors i plantes que per a mi carreguen emocionants connotacions iniciàtiques.

He de confessar, no obstant això, que fins ara la meva experiència pràctica era per força reduïda. He viscut els darrers anys en cases amb terrasses migrades i d’exposicions poc favorables. La sort m’ha canviat, però, i ara compto amb un espai extens per a intentar assaigs molt més ambiciosos (sense abandonar la torreta, això sí). No obstant això, el clima del país, sec i ventós i amb glaçades a l’hivern, convida a la  prudència. Una consideració que m’ha empès a una solució per altra banda molt satisfactòria i escaient: l’especialització en xeròfiles. El món fascinador de les crasses i les suculentes, de les cactàcies que es drecen en els medis més hostils del món, de les gairebé indestructibles semprevives, dels líquens i les flors de pedra que com criatures d’un univers lovecraftià poden estar mortes però somiant, de les poètiques atzavares que floreixen una única vegada abans de morir és un dels àmbits de la botànica que més m’atreuen. De moment, hem començat de la modesta manera que aquí podeu veure. Un dia, potser, serà un jardí que com els aquí invocats ramifiqui en la imaginació d’algú altri.

Principi de col·lecció suculenta, terrassa1.

Gilgamesh en espardenyes

Etiquetes

carrières de París, grubbers, laberints, Londres subterrani, mudlarks, toshers

Photo © E. Gaffard/Ed.Parigramme

El meu pare -aleshores treballador dels transports metropolitans- m’explicava històries del subsòl des de prou petit com perquè la meva sensibilitat per allò subterrani s’afinés d’una manera molt pronunciada ja d’infant. Vull dir que no tinc memòria d’un moment anterior al de la consciència que sota l’escorça de la vida solar en discorre una altra d’apartada i obscura; un món de passadissos i catacumbes, de rierols ocults i fonaments soterrats pel qual sento una proclivitat íntima.

Conèixer el rostres amagats de les ciutats, pensar-les com un negatiu que cal revelar i que alhora mai se’ns mostra sencer: heus ací un desfici de tota una vida.
El meu imaginari urbà es basteix no només sobre boniques places assolellades i bulevards vora els rius, sinó també sobre misterioses voltes de cel i recòndits cecs de les seves entranyes. Ho he insinuat ja quan he parlat de Roma i de Madrid, i penso sovint amb nostàlgia en aquella via d’accés al clavegueram de Barcelona que la deixadesa de tots plegats va deixar aparedar. He dedicat nombroses hores a fantasiejar amb el rostre doble de Torí i amb les llegendàries carrières parisenques, que amb la seva xarxa de vora 300 quilòmetres han arribat a merèixer un cos de policia propi que en vigila les incursions i que ha sigut l’escenari d’increïbles conxorxes clandestines, com les dutes a terme pels membres de L’UX, una societat secreta –o discreta- dedicada a la seva feliç exploració.

Les circumstàncies d’aquest darrer cas ensenyen un altre aspecte d’aquests dominis invisibles: el nerviosisme que desvetlla a poders de tot signe la mera noció d’un món que no està sotmès al seu escrutini i control. Perquè és quelcom que fa trontollar el nucli del nostres propis sistemes: l’existència de realitats paral·leles sostretes a la vigilància de l’autoritat i per tant perillosament subversives.

Però si sempre hi hagut una ciutat capaç de contenir-ne moltes altres, fins al més paradoxal i festiu dels antagonismes, aquesta és Londres. I és a Londres, durant el dolç miratge de residència que va oferir-me, on vaig sentir parlar d’una raça d’habitants del seu inframon, malfamats amos d’una utòpica Hollow Earth victoriana: els toshers, grubbers i mudlarks.

Caldrà entendre que Londres es va anar edificant sobre una rica confluència d’aigües, no només les del Tàmesi i el Lea, sinó les d’una munió de rieres i torrents que en són tributaris i que amb el pas dels segles quedaren reduïts a clavegueres i canals subterranis. A això s’hi han d’afegir els estrats sepultats d’un població bimil·lenària i les successives obres per a garantir-ne el subministrament públic i industrial d’aigua. Qui conegui l’extensió de la ciutat o es molesti a veure-la en un mapa ja pot imaginar-se la dimensió que ens ocupa i la inabastable trama de túnels i cavitats foradades sota la superfície que això significa. És l’ordissatge de grutes que una casta de desposseïts va transitar durant el primers seixanta anys del segle XIX a la recerca de totes aquelles deixalles que s’esmunyien per les artèries aquàtiques de la ciutat. S’hi endinsaven amb bastons per a defensar-se de les rates i amb ganxos i sacs per a pescar en aquells pútrids fangars ferralles, monedes perdudes, trossos de vidre i tota mena d’inconcebibles desfetes, que en algun cop de fortuna podien resultar grans tresors.

Els toshers, no obstant això, no es consideraven mers desheretats, ans una avantguarda privilegiada dins la classe més baixa: el “gremi” era un vedat molt selectiu i hom només podia accedir-hi si l’iniciaven des d’una tendra edat. I convenia molt que fos així, perquè fins i tot els més experimentats es podien perdre per a no trobar mai més el camí en aquest dèdal del submón o veure’s sorpresos per sobtades crescudes dels corrents o per haver oblidat el cicle de les marees. Com a contrapartida, aquestes famílies d’orgullosos espectres havien desenvolupat una proverbial resistència al tifus, al còlera i a altres epidèmies que delmaven periòdicament els suburbis.

Jo penso sovint en ells. A vegades s’infiltren en els meus vividíssims somnis i, un cop despert, es queden a fer-me una estona de companyia. I m’hi trobo bé perquè, especialment en aquests últims mesos, em sembla compartir ni que sigui de forma simbòlica una mica del seu destí: jo també avanço a les palpentes per un laberint i duc al gep un costal ple de quincalles. Algunes només fan embalum, però altres podrien encara transformar-se en coses preuades i valuoses. Davant meu hi endevino bifurcacions i cruïlles, però és difícil saber quins senders he de seguir. Miro d’aprendre a orientar-me, però no hi ha brúixoles segures. Crec que alguns passadissos condueixen a cambres fabuloses que multipliquen la passió de viure, però altres només s’estrenyen i porten a atzucacs que poden ofegar-la.

Necessito seure a reflexionar i fer-ho amb agudesa. Trobar un focus, retrobar un fil. Combatre les forces centrífugues del meu temperament sense que això em paralitzi. Entendre si les meves passes formen un dibuix i descobrir si el dibuix va configurant un mapa. O si cal refer-lo de bell nou.
Ara: “Nel mezzo del camin”.