Etiquetes
D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.
Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)
De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”
No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.
En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.
rastres, vestigis, derelictes 