La vida és un èxode

Etiquetes

Ístria, èxode juliano-dàlmata, cens de Croàcia, Després vénen els anys, llibres de la Drassana, Maria Folch

La meva amiga Maria Folch ha publicat una novel·la. No crec que ajudi gaire que digui que me’n sembla una de bona. Tothom sap que sóc un mediocre lector de novel·les i que el meu judici en aquest terreny no val gaire cosa. Però potser pugui ser més persuasiu si dic que, enllà de la traça narrativa i la capacitat per dreçar un ficció, l’ obra té un valor de document, d’interrogació de la realitat i d’escandall d’alguns fosques del segle XX que encara avui ens persegueixen.

“Després vénen els anys” ens presenta la Blanca, una historiadora que entrevista els últims testimonis vius d’un episodi tan esfereïdor com poc conegut pels lectors catalans: l’èxode d’una gran part dels italians ètnics de la recent constituïda Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial. Establerts des de feia segles a la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia, arribats a l’escalf de l’expansió vèneta per l’Adriàtic, aquestes comunitats es van veure obligades a triar entre romandre al nou país o agafar el camí de l’exili. L’elecció venia condicionada per la repressió criminal que ja havien patit per part dels partisans comunistes, que assimilaven no sempre sense raó italianitat i feixisme, així com per l’amenaça d’assimilació que pesava sobre els qui es quedessin i la certesa d’esdevenir estrangers a casa pròpia. En un moviment que no deixa d’impressionar per tot allò que comportava, l’enorme majoria va escollir marxar. I com de fet exigien els tractats que concedien a Iugoslàvia la sobirania del territori, ho van fer deixant enrere béns i cases i la terra on tenia enterrats els morts. Les xifres són conflictives, però estimacions imparcials indiquen que un mínim d’un quart de milió de persones emprengueren aquesta migració més o menys forçada. En el darrer cens croata de 2011, en canvi, només 17.806 persones declaraven “nacionalitat italiana”.
Però l’experiència va ser encara més traumàtica si tenim en compte que tota aquella gent va arribar amb una mà davant i l’altra darrera a un país depauperat per la guerra com era Itàlia. I si els pròfugs es pensaven que la seva expressió de fidelitat cultural excitaria la solidaritat dels compatriotes, es van trobar que principalment el que feien era nosa. Menyspreats sense miraments per l’esquerra, que els identificava amb la igualment impresentable política imperialista de Mussolini i els percebia com un obstacle en les relacions amb la Iugoslàvia socialista, i instrumentalitzats per la dreta nacionalista, que en volia treure rèdits polítics sense pagar-ne els destorbs, molts dels exiliats van passar anys i panys com a refugiats en condicions molt precàries. A Trieste, per exemple, milers van viure en una gran sitja del port. A Tortona, al Piemont, n’hi ha que van passar més d’una dècada en una vella caserna militar. Altres, potser més afortunats, es van reubicar en pobles que alçaren del no-res per instal·lar-s’hi. Un d’ells és Fertilia, una barriada que es troba al terme municipal de l’Alguer i on la protagonista de la novel·la viatja a trobar-se amb els subjectes de la seva investigació Allí fa amistat amb un mariner, en Michele Fiorin, gràcies al fet que, a banda d’exiliat, havia sigut un brigadista a la ciutat de la Blanca, Castelló, durant la Guerra Civil i poc abans de l’ocupació nacional.

Fertilia, amb el seu transsumpte de campanile vènet al fons i el Lleó de Sant Marc.

Aquesta combinació de rerefons evanescents permet a la Maria una prestidigitació múltiple, on els fantasmes d’una cultura debolida –la dels juliano-istrians- es confonen amb els propis d’una ciutat conservada en el record d’en Michele –el Castelló republicà, assetjat i resistent- i ja només evocada i viscuda a retalls per la Blanca, que la sap desfigurada pel franquisme i maltractada per un urbanisme despietat. Ecos de pèrdua i vestigis supervivents que s’amplifiquen encara més en el marc laberíntic que representa un lloc com Fertilia: una illa –de vènets trasterrats- dins d’una illa –L’Alguer, on llangueix la petjada catalana- dins d’una illa –la Sardenya, que va sent italianitzada.

És l’audàcia d’endinsar-se en aquesta estructura de nines russes allò que em porta a dir que “Després vénen els anys” és un dels llibres que he llegit que exploren de manera més emotiva i sagaç el misteri de la identitat, de la seva composició plural i calidoscòpica. Car la Maria coneixia bé la meva passió per aquestes qüestions i, concretament, pel Ístria, em va fer l’honor de consultar-me alguns detalls sobre la zona quan començava la seva documentació. Més tard, em va concedir el plaer de ser un dels primers lectors del manuscrit. I per posar la cirera al pastís, em va pregar que li’n escrivís la síntesi de contraportada. Jo li vaig passar un text llarg i enrevessat que, molt sensatament, ha aparegut resumit. Però en un dels fragments que ha caigut de la versió final deia que de la lectura d’aquest llibre n’emergeix la “intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions.”

I és que no heu pas de pensar que us trobareu davant d’un assaig de geopolítica. La Maria ha tingut l’habilitat d’anar a cercar aquestes constatacions no només en les grans nafres d’aquesta història d’exilis i filferrades que és la nostra, sinó també i sobretot en detalls esmunyedissos, en escorços inesperats o en epifanies que de tan quotidianes i terrenals podrien resultar invisibles. No voldria esventrar-les gaire, per no furtar al lector el plaer de trobar-les, però n’hi ha una que em resulta irresistible. En un moment del relat, la Blanca rememora els viatges en cotxe de Castelló a Barcelona que feia amb la família, i com paraven a un bar a menjar-hi un entrepà. És un record d’infantesa, lleu i nostàlgic. Però el to canvia abruptament quan afegeix que ja de gran, tornant-hi a passar, va descobrir que havien pintat la façana d’algun color llampant i li havien posat un nom adient a la seva nova funció: una casa de putes de carretera.
És així com la realitat va sent destruïda i la nostra identitat es va esquinçant i recomponent, a vegades a cops de martell, com els que donaren els pròfugs d’Ístria per clavar els taulons inútils a les finestres d’unes cases on mai tornaren, però molt més sovint a traços subtils i gairebé imperceptibles.

“Després vénen els anys”, per acabar-ho d’adobar, ha estat editada amb cura i amor artesà a l’ofici pels amics de Llibres de la Drassana. Un volum amb marges generosos, bonica tipografia i una portada que fa venir ganes d’incorporar-lo als nostres prestatges sense pensar-s’hi massa.

Una revetlla al capvespre

Etiquetes

Ístria, Cicèria, Cici, ciribiri, istro-romanès, llengües en extinció, Magris, vlach, vlasi

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”– i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.

Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units– i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

Un drap apedaçat

Etiquetes

anacronismes, Ístria, Càucas, ciutats, identitats, Istanbul, Mitteleuropa, mon Atlàntic, Perigòrd, Trieste

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.