Potser aquest mapa no us digui res. A mi em sembla la promesa d’un món millor, d’un esdevenidor més just. Es tracta d’una previsió micològica i els punts verds assenyalen els indrets amb més possibilitats de trobar-hi rovellons en els propers set dies. L’epicentre d’aquesta efervescència, fent honor a la seva fama, és l’Alt Berguedà i les comarques llindants. Exactament el territori per on tinc pensat campar aquest cap de setmana i on alhora que compleixo amb deures familiars serviré a la pròpia causa.
Encara que potser no faci cap falta deslligar ambdues missions. En aquest país boscà, ombrós i regalimant d’on vinc, la transmissió de l’afecció i dels coneixements per a mantenir-la s’acostuma a donar per la via del llinatge. En el meu cas, és la iaia qui va passar-la parcialment a mon pare i ambdós a qui us parla. I encara que ara ja no es trobi amb gaire cor de trescar pels senders i obrir-se camí entre les romegueres, us ben asseguro que si hi ha res en aquest món que pugui fer-li oblidar les xacres i defallences que comporta anar camí de la norantena és la perspectiva d’acaçar bolets.
Que per a nosaltres aquest afer és un codi íntim ho prova que quan la truco durant la tardor sempre acabem parlant-ne. Jo li explico les meves expedicions i captures segovianes, i ella em fa saber igualment si n’ha aplegat o li n’hi han donat, oferint de pas tota mena de detalls sobre les varietats ateses i la seva condició. I també quan viatjo la mantinc informada dels hàbits micòfils del paisanatge i dels possibles usos culinaris comprovats.
Avui sense anar més lluny, mentre escrivia aquestes ratlles, m’han vingut ganes de fer-li un truc:
Oi que no saps què estic fent? – em diu.
Jo que m’ho sospito, però no dic paraula (és lleig espatllar els efectes teatrals dels éssers estimats): No, digues-me.
Triava bolets! Però com ha plogut tant, són molt molls…
I segueix una detinguda explicació de les últims progressos en la matèria i les perspectives pels dies propers.
El que vull dir és que avui, sortir a collir bolets, potser s’hagi convertit en un lloc tòpic de la vida catalana, i que una mica institucionalitzat i mercantilitzat, l’hàbit pot haver perdut part d’aquella espontaneïtat i secret que me’l feia aparèixer com un espai alhora gratuït i una mica misteriós, propi d’iniciats, que no de professionals. Tanmateix, em segueix servint com un mitjà de definició important. Sovint es pretén que una identitat es composi de coses grans, abstractes i un xic encarcarades. Però a mi gairebé m’agraden més aquestes tan modestes i efímeres, tan properes a l’humus de la terra i al sotabosc de la vida com anar amb una iaia i un pare per marges apartats tot omplint un cabàs de fongs amagats sota les pinasses.
rastres, vestigis, derelictes 