Etiquetes
El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.
Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.
Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.
rastres, vestigis, derelictes 