En la nit que més s’escurça, sobre els espadats del comtat irlandès de Corcaigh o a Cornualla, els darrers descendents dels celtes –o potser dels normands, que alguns cronistes ja advertiren que havien romàs més ferms en els costums celtes que els mateixos celtes- encenen les alimares que saluden l’arribada de l’estiu.
La mateixa vesprada, una solemne comitiva baixa d’una muntanya propera les falles que nodriran el foc de la plaça d’Isil a l’Alta Ribagorça. És el gest que es repeteix en diverses formes arreu del país; potser el postrem ritus col•lectiu d’un vell poble que conjura així la fosca que l’espera. Però tampoc aquest gest, d’una fidelitat antiga, els és privatiu: si naveguessin per les costes de Galicia o Astúries potser els sorprendrien els llums que titil•len sobre les platges, qui sap si mentre les últimes remeieres s’afanyen a collir el gram negre i la berbena que els servirà en els seus embruixaments. I encara com a vestigi d’una germanor més oblidada, haurien de reconèixer les teies amb que suecs i danesos, estonis, lituans i finesos honoren divinitats de les quals ja se n’ha confós el nom i els privilegis, però que des de l’altra banda de l’ombra emeten reflexes del seu esfondrat imperi.
Qui som i d’on venim? No hi ha cap moment en tot l’any on aquestes preguntes ens burxin amb més força i, alhora, més es dissolguin en els ritmes endimoniats de les músiques i dels vapors etílics que ens atien, ens retornen a una consciència primitiva de qui som i d’on venim.
Històries pregones que se’ns mostren i se’ns esmunyen al ritme de la dansa. Plutarc ens explica que després d’una de les seves baralles, Hera va amagar-se de Zeus. Rodava desconhortat el monarca olímpic quan Alalcomeneu li va proposar l’enginy que faria reaparèixer a la deessa. Havia de vestir de núvia un xòanon, un tronc antropomòrfic, i sobre una carrossa fer-la desfilar pels carrers de Platea camí d’unes fictícies noces. Hera no va poder resistir la provocació i, com estava previst, s’abocà sobre aquella que havia de suplantar-la. Però quan va esgarrapar els vels que cobrien l’artifici i va descobrir l’enganyifa, va amollar una sinistra riallada i va unir-se a la comparsa per continuar aquell simulacre fundacional. Encapçalant el seguici va acompanyar la “núvia” a prendre els seus banys prescriptius i després se l’endugué a un turó on hi feu bastir una gran foguera, atacar-hi les bèsties que exigeix tot sacrifici i vessar-hi la resina aromàtica que l’ha de perfumar. Al damunt hi plantà el xòanon, que ella mateixa lliurà a la flama.
El curós Pausànies, qui va visitar l’indret molt després d’aquest fets, ens confirma en el IX llibre de la seva Ἑλλάδος περιήγησιςr que quan ell va recórrer Beòcia encara s’hi repetia aquella enigmàtica cerimònia i que “no hi havia foc que fos tan alt ni que s’albirés des de tan lluny”.
Que hi ressona dins aquesta mite? No ho sé dir amb exactitud. Només sé que la bàrbara alegria de la gran mare espetega dins meu cada vegada que l’invoco. La crepitació d’un misteri igni.
