Rroma, ús i abús

Etiquetes

Gitanos, rrom, zíngars

Arran de la darrera entrada, l’amic Paolo, sempre amatent a desviacions oficialistes, em va comentar llur preocupació per l’ús excloent del terme rom o roma que havia apreciat en els darrers anys i que amenaçava d’escombrar-ne altres de ben nostrats i que trobava llastimós deixar perdre. Jo vaig defensar la possibilitat de l’alternança, crec que sense massa capacitat de persuasió. Ara, amb una mica més de calma, m’agradaria donar una resposta més enraonada.

Rrom (“home, marit, un dels nostres”), Rroma (el seu plural), Rromanó them (poble rroma) o Rromanipen (gitanitat) –la doble erra inicial és la proposta de denominació en l’estàndard de la llengua romaní, malgrat que hagi caigut en alguns dels seus dialectes, i que permet marcar la diferència amb l’etònim rômani/romanès- és la manera en la qual els membres de moltes comunitats gitanes d’arreu del món s’anomenen a sí mateixos. Certament, la projecció pública d’aquest terme, que probablement procedeix d’un dom o dombas sànscrit amb el qual es denominava els grups indis d’ocupacions itinerants dels segles VI i VIII, és bastant recent i té una intenció política. La seva promoció, per una banda, ha tractat de fixar una nomenclatura que permeti presentar els gitanos de qualsevol indret com a membres d’un mateix poble i reforçar-ne el sentiment de pertinença; una estratègia especialment important si atenem a la seva dispersió i manca d’altres patrons d’identificació territorial o institucional. Per altra banda, ha cercat d’ésser una alternativa a denominacions que sovint han comportat connotacions força despectives.
Si acaba per ser veritat que s’està imposant –i això resulta incontestable en àmbits acadèmics o administratius- no deixaria de ser una noticia que el poble gitano hagués aconseguit fer quallar una iniciativa sorgida de les seves pròpies files. I en afegitó, no podria al·legar-se que fos una invenció purament artificial i moderna.

Però també cal considerar les objeccions a la seva total hegemonia. Per començar, hi ha algunes comunitats que per la seva situació i història el poden sentir com aliè. Sense anar més lluny, els gitanos ibèrics es reconeixen desacomplexadament orgullosos en aquest nom. Altres, cas dels sinti d’Europa central o els manoush d’Alsàcia, perceben com a més proper el terme que descriu la seva branca concreta o, fins i tot, n’hi ha que han desenvolupat la noció de formar un grup ètnic autònom: els lyuli d’Àsia Central, els ghurbeti o mandi de Xipre, els tiduha d’Iraq i força altres.
Però aquest argument és capciós, perquè precisament és aquesta esquerda la que la introducció del mot rrom pretén reparar. O per posar un exemple més proper: molts no renunciem a utilitzar el terme català quan volem referir-nos de manera general i objectiva a la nostra llengua comú, tot i que respectem que en molts contextos es facin servir les denominacions pròpies que la evolució de l’idioma ha anat produint.

Més acurats semblen altres retrets. Per exemple, l’elemental de fidelitat i elegància lingüística –l’exemple que em donava en Paolo em sembla correcte: que els alemanys es diguin entre si mateixos deutsche no vol dir que la resta haguem de renunciar a les nostres apel·lacions, tot i que que no siguin casos i necessitats comparables. O encara aquells de caràcter cultural: la substitució de denominacions autòctones suposa en certa manera amputar els roma de part de la seva identitat; ni que sigui aquella que els correspon per la manera com han estat vistos pels altres.

Per exemple, gitano ens remet a l’enginyós ardit de què es serviren alguns d’aquest grups per introduir-se en diversos regnes europeus; això és, com una comitiva de nobles d’Egipte (o egiptans). Al seu torn, el zíngars (zincali, zingari, zigeuner, tsigane, cigány, tsiganin i etc.) ens submergeix en una fascinadora aventura etimològica que té arestes com els syginis (antics pobladors de Tràcia) o l’athinganos del grec que significa intocables i que hauria servit per denominar una casta social anterior amb formes de vida molt similar a la dels gitanos. I el mateix passa amb el bohemians, que ens parla de les cèl·lules amb el segell d’aquest reialme que beneficiaren el seu trànsit, el kalé o caló (literalment “negre” en neosànscrit) o fins i tot denominacions derivades dels seus oficis tradicionals: els ursari (domadors d’ossos) o argintari a Romania, entre un fotimer d’altres.

Així que malbaratar aquest tresor per raons de correcció política o interessos de grup sembla poc justificable. Però també cal tenir present que el fet d’emprar el terme rroma pot estar comportant un canvi en la percepció d’aquesta nació que jutgem altament imprescindible per refermar-ne la continuïtat i existència. De manera que, com mantenia en un principi, l’ alternança i la tria segons el context i la funció és la millor manera de servir les dues causes a l’encop. O si més no, és aquella que més m’agrada i que seguiré en els posts que periòdicament pugui escriure sobre qüestions gitanes, que us ben asseguro que d’interessants n’hi ha a gavadals.

Z de zingari

Etiquetes

Gitanos, holocaust, La Russa, lleis racials, Roberto Maroni, rom, zingari

Prou que preferiria dedicar l’apunt d’avui a algun rastre que embranqués en subtils misteris els amables lectors d’aquesta pàgina. Però hi ha vegades que hom ha d’atendre deures més urgents i prestar la seva veu, tot i que sigui feble i humil, a qüestions davant les quals no pot permetre’s el luxe de la negligència.

D’un temps ença, el sinistre pinxo que ocupa el càrrec de Ministro dell’Interno d’Itàlia, Roberto Maroni, ha vingut adoptant mesures adients a la xenofòbia populista que el seu propi govern promou i esventant declaracions que en temps i llocs menys indecents estarien condemnades al blasme i l’ostracisme.
Seguint una vella tradició europea i italiana, els gitanos han estat  els primers en rebre. El nomenament de comissaris especials i la confecció d’un cens d’empremtes digitals i adscripció ètnica dels romà de Nàpols i Milà n’han estat els primers i tètrics capítols. Es tracta, han explicat amb tota la barra els responsables del setge, de protegir la comunitat, encara que l’efecte real hagi estat encoratjar els miserables que amb impunitat s’han dedicat en les darreres setmanes a cremar campaments, repartir pallisses i practicar altres nobles modalitats del pogrom.

L’afany de protagonisme de Maroni, però, no ha permès ni mantenir mínimament les aparences. Primer ha amollat, amb visible satisfacció, que molts gitanos  “han marxat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero.” I si bé no tinc res especial contra els afalacs al president del nostre estat,  m’impedeix congratular-me’n el fet de riure cap de les gràcies d’aquest subjecte, sobre tot quan després afegeix que “la gent senzilla de la qual procedeixo raona així: si no tens treball, com vius? Robant i cometent delictes, i aquesta condició teva fa sentir-me insegur.”

Caldria dir que la gent senzilla de la qual jo procedeixo i amb qui tracto i amb qui m’honoro de conrear amistat veu amb força més preocupació que els mateixos nyèbits que durant els anys setanta dardaven pels voltants de Piazza Euclide buscant rojos i negres a qui estomacar, com Ignazio La Russa, ocupin ara màximes responsabilitats de govern, o que l’exèrcit i la policia italiana sota el seu control tinguin les mans deslligades per fer la guitza a tot aquell qui considerin sospitós d’alterar un ordre social i una concepció excloent de la nació que baixa dreta de les casernes de Salò i dels fraterns aplecs de Nüremberg.

Això sí, s’hauria de concedir a Maroni que els seus projectes no puguin rebre l’acusació de tenir una orientació exclusivament ètnica. Perquè fins i tot en aquesta Itàlia on el ministre de defensa demana respecte per aquells militars que lluitaren de bracet dels nazis, costa d’imaginar que puguin tornar-se a cosir zetes de “zingari” a les robes dels gitanos o que sigui factible enviar-los de bell nou amb bitllet d’anada a Belzec o Jasenovac. De fet, es tracta d’un moviment més ample i obreptici que, amb el vistiplau d’una societat cada cop més eficientment dominada per la por i el fantasma de la inseguretat, cerca de fer passar per l’aviador no només els gitanos, visibles i seculars caps de turc, si no tot element dissident, immigrant o no, que gosi rebel•lar-se contra  aquests plans d’uniformització cultural i domini oligàrquic.

Però també seria honest advertir Maroni que molts no pensem plegar-nos de braços mentre els seus nous fasci di combattimento fan i desfan, intimiden i abusen o, encara més covardament, insinuen, atien i difonen nocions que els facin el camí més planer. Per exemple, el proper 27 d’octubre, gràcies a la Universitat d’Alacant, un grapat de companys ens reunirem en el primer Seminari de Cinema Gitano, on em correspondrà exposar com el cinema i els mitjans de comunicació porten massa temps generant,  reproduint i condescendint en una imatge distorsionada i racista del poble rom, sense que aquesta dissortada gent, sistemàticament posada entre l’espasa i la paret –és a dir, davant la tria de l’assimilació total o la marginalitat- hagi tingut l’oportunitat i els mitjans de donar-hi cap rèplica. Si hi viviu a prop, em sentiria molt content de convidar-vos-hi.

L’esmolador! Esmola ganivets!

Etiquetes

esmolador, Gitanos, oficis

L’escolto imprecisa a la llunyania, després va acostant-se fins que fuig de bell nou. Aquesta escala que puja i després baixa: la crida de l’esmolador. Es la música més malenconiosa que conec i aquella que amb més eficàcia em retrotreu als despreocupats matins de dissabte de la infantesa. A un altre temps, a una altra manera de viure. No sabria dir per quin motiu. Molt sovint m’he quedat embadalit escoltant aquesta harmònica de joguina, lliurat a un vague somieig, a una dolça mol•lície. Altres vegades prenc algun ganivet que ha perdut el seu tall i surto a la finestra a demanar un servei. Per tradició, molts esmoladors venien d’Ourense, però també n’hi ha de gitanos, com aquells amb qui m’he avesat a tractar. M’expliquen que ja són molt pocs qui mantenen l’ofici. El negoci ha anat a la baixa. Qui sap si conquerida per valors consumistes, la majoria de la gent s’estima més reemplaçar les seves eines que reparar-les i prolongar-ne l’ús. O bé és la vida de barri, la vida de carrer, que remet i, cada vegada més aïllats del nostre entorn, deixem esfondrar els vells ponts de comunicació social.

Intercanviem aquestes impressions, ambdós absorts davant l’esmolet, del cadenciós pedaleig que mou l’engranatge. Com en un ritus antic, en una fidelitat que s’extingeix. Roda la roda i tornen a sonar aquestes notes errabundes que van vers el no-res. El salm de l’ocàs dels oficis nòmades.
És la música més malenconiosa que conec. Però en el seu fons conté una alegria que ho desmenteix. La d’una mobilitat zíngara que es resisteix a aturar-se.
Avui i encara.

La marca física del flamenc

Etiquetes

Baixa Andalusia, Flamenc, Gitanos

Perdoneu-me si avui m’esplaio massa, però em disposo a tractar un tema que em resulta apassionant.
La majoria dels qui som afeccionats al flamenc ens hem interessant alguna volta pel trencaclosques del seu origen. Per escurçar molt la qüestió: la primera noticia fiable d’un tipus de cante autònom, de codificació diferent a altres estil populars de la musica castellana i conreat primerament per persones d’ètnia gitana, ens remet a un Tío Luís el de la Juliana que visqué a la segona meitat del s.XVIII. I d’aquí en surten dues teories bàsiques:

1. La que anomenaríem de la clandestinitat. Els gitanos, instal•lats durant els segles XV i XVI a la Baixa Andalusia van assimilant i elaborant a la seva manera tot el substrat de músiques anteriors que es concentra en aquest territori. Però la seva pràctica és de portes endins, gairebé diríem sota forma d’un ritual ètnic privat, i només a les acaballes dels set-cents, coincidint amb la relaxació de la persecució a aquest poble, comença a emergir d’aquest ambient; fet que explicaria que sorgeixi com un estil ja força definit i la seva ràpida capacitat d’expansió geogràfica.

2. La segona procedeix dels problemes historiogràfics que la primera teoria presenta. I vindria a dir que, si abans d’aquestes dates no hi ha referents que assenyalin la pràctica del flamenc és simplement perquè no existia com a tal. Com argumenta l’estudiós Antonio Álvarez Caballero, la possibilitat que no es conegués allò que cantaven –allò que escoltaven cantar, si es vol- uns quants milers de gitanos inserits en nuclis de població suburbana, que a més a més pertanyien a un grup que sempre era estretament observat i que es guanyava sovint la vida amb l’espectacle, és força increïble. El flamenc seria així resultat d’un procés accelerat de creació que sense gairebé referents externs fa nàixer un tipus de música radicalment nova i que, com a molt, seria unes dècades anterior a la dels seus primers artífexs coneguts.
El principal obstacle per anar més enllà és la manca de documentació endògena sobre uns “fundadors” de comú analfabets, provinents de medis marginals i que transmeten el seu llegat de forma estrictament oral, amb totes les fluctuacions i pèrdues que això comporta. En afegit, les primeres investigacions no es duen a terme fins gairebé un segle després del seu presumpte naixement i es recullen de dipositaris d’aquesta memòria no escrita separats ja per més d’una i dues generacions dels avantpassats.

Hi ha, però, dos aspectes que m’interessen especialment de tota aquesta qüestió. Avui comentaré només el primer. És el que m’agrada d’anomenar-ne “la marca física del flamenc”. O més clarament: Per què, havent-hi gitanos arreu de la península, el cante apareix precisament en un espai molt ben delimitat –i que ningú discuteix- format pel triangle entre Cadis, Triana i Xerès de la Frontera?

Tampoc aquí tenim una resposta clara. Molts al•leguen que això prova que el substrat andalús és decisiu en la seva formació, i que els gitanos només serien una mena d’aglutinant de disperses corrents autòctones i anteriors. Altres mantenen que, en canvi, aquesta part d’Andalusia és un dels primers llocs on, malgrat les moltes restriccions, els gitanos troben una certa possibilitat d’arrelament. Un indret on la forma de vida oberta i tolerant del nadius, una “fosca simpatia atàvica” diu poèticament Pedro Caba, així com la nodrida presència de bosses marginals formades per moriscs i conversos desposseïts, jornalers errants, germanies de delinqüents i altre “lumpenproletariat” (perdoneu l’anacronisme) que viu extramurs –pensem que els barris matriu del flamenc, Santiago, Triana, Santa María, San Miguel, són adjacents a les ciutats abans esmentades- els permet passar desapercebuts i sedentaritzar-se. I que allí, tot i que manllevant alguns elements sonors preexistents de tots aquests grups, gràcies a aquesta estabilitat, endeguen la elaboració i difusió de quelcom que abans de la seva intervenció no pot en absolut dir-se flamenc.

Tot plegat és un afer tan intrigant com esquiu.
Hi ha, però, una darrera constatació que trobo pertinent. La complexitat del fenomen obliga a implicar moltes disciplines en el seu estudi, a fer bells salts deductius, a fixar-se – com li agradava a Lucien Fevbre- en indicis indirectes, en dades obliqües. A cercar conjectures en elements insospitats. N’hi ha de meravelloses, com per exemple aquelles que extreuen conclusions de la mateixa estructura urbana i social dels llocs d’origen del flamenc, que exploren la simbiosi entre l’home i el seu habitat.

La petjada del terròs en els homes i la música: la marca física del flamenc. Aquella que jo he perseguit pels carrers d’Utrera i Lebrija, aquella que he ensumat a les rodalies del barri de l’Alameda sevillà on va créixer el meu pare, aquella que crec haver albirat en l’abundància de places bellíssimes i que conviden a la convivència íntima de Xerès i que, malgrat tot, no m’ha deixat mai traspassar del tot el seu misteri essencial.
Per què aquí?