Etiquetes
A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.
Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.
N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”
O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”
Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”
Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”
Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”
Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.
rastres, vestigis, derelictes 